poques preguntes, molts billets

Siguem sincers. Poques vegades a la vida et planten una maleta davant del teus ulls plena de bitllets. Segurament molta gent ni preguntaria que es demana a canvi,però un servidor,que a estat a la trena dos cops i no li ha estat precisament una experiència agradable, dona moltes voltes a les coses abans de donar un veredicte. La proposta no va tardar a arribar.
-Seria sencill. Ens tindries que dur del centre de la ciutat fins a una masia de l'empordà. Un cop allà no tindries a tenir noticies nostres,ens oblidaries i t'emportaries tot això. No et permetem ni una sola pregunta. Acceptes?
Tot allò feia pudor a socarrim. Ho podia olorar a quilometres de distancia. Ell sabia que jo ho sabia. Una gent que te tots aquests salers a la mà per que en deu voler més?No te sentit.
-Accepto.
L'has ben cagat.

Una dona creua davant meu amb una mini de tall al costat que em distreu. D'això se'n diu provocar. Em grato la barba de Quatre dies.

Els altres tres,vestits com yuppies acabats de sortir de l'oficina no han dit res des de que han sortit del banc cargats amb sis bosses de viatge ben farcides. Fan cara de pal. S'els nota nerviosos. Ficaria la mà al foc que és la primera vegada que fan una cosa semblant. On nassos m'he ficat?
-Res de musica.
Apago la radio que acabo d'encendre.
El meu copilot m'indica capo n he d'anar amb senyals dignes del pitjor professor d'autoescola. Ja ens han pasta un parell de cotxes policials pel costat sense despertar la més mínima sospita.
Merda.
-Merda.
A menys de deu metres davant nostre hi ha un control. Alguns conductors han hagut d'aparcar a la cuneta. Una parella d'agents es dirigeix a parlar amb el vehicle que ens precedeix.
-Escapa't-xiuxiueja un dels encorbatats darrera meu.
Demanen la documentació i queden satisfets. Es dirigeixen cap a nosaltres.
-Que no em sents?Fot el camp d'aquí!-murmulla entre dents.
El barrufet es planta davant la meva finestreta. L'abaixo.
-Bon dia,agent.
-On es dirigeixen?
-Anem a Agullana,a passar el cap de setmana.
-Així vestits?
-Si no volíem fer hores extres a l'oficina teníem que sortir per potes.
-Entenc.-va treure's les RayBan.-La documentació,si us plau?
Un per un varem obrir les nostres carteres. Va fer una ullada rapida sense comprovar si coincidien el més minim. La seva parella se li acostà i li comentà alguna cosa a l'orella.
-Toquem el dos.-digué un sotto-vocce.
-Endavant.
Varem reprendre el camí amb un somriure escapant-se del meus llavis.
Pel retrovisor vaig veure les cares pàl·lides dels pasatgers. Estaven cagats. Aquells paios tenien tan de professionals com jo de ballarina russa. La pudor de socarrim altre cop.

En vint minuts varem arribar a una masia mig ensorrada. Estavem a quilometres de qualsevol lloc. Una immensa alzina era la meva única referència. Em van fer entrar dins amb ells. Segut damunt una gran pedra,rodejat d'infinitat de colilles un home ja gran,calb i amb espès mostatxo esperava impacient.

-Tot ha anat a anat perfecte.

Poc semblava importar-li. Va engrapar l'ansa d'una de les boles i va repartir cinc feixos de bitllets a cadascun del sicaris.

-Per mi no hi ha una propina?
-Dóna gracies que et deixem amb vida.

Desenfundà un antic revòlver digne del millor col·leccionista d'antiguitats.

-Crec que s'equivoca.
-Calla, bocamoll malparit. Sé qui ets. Andreu Por…

No vaig donar temps a que em menciones que la sang salpicà la meva cara.

Camí de casa,amb Quatre morts més a l'esquena i uns quanta milions d'euros buscava una bona justificació per no presentar-me aquell dia al treball. Un agent de la Policia sempre es troba en falta.