Popeyenauta

Un relat de: Mena Guiga
Popeye s'havia fet gran. L'Olívia també. Els anys passen per a tothom, fins i tot per a ells. Vivien una nova etapa de la seva existència: la del costum i l'avorriment ensopit. El seu únic plançó, en Cocoliso, si en feia de temps que lluïa una cabellera més espessa que un compte bancari quan no hi havia crisi! Amb tot, el fill havia trigat a marxar, havia estat un nini refotut i fins que la darrera nòvia, una uruguaiana d'aire seductor i arriaire no el va estirar i desarrelar del nucli familiar, Cocoliso ja havia dut a casa més de trenta amigues a dispesa total llargues temporades.

Un cop fora (fora!) en Cocoliso amb trenta-set anys i mig el temps es tornava un llast en què Popeye patia dels ronyons i Olívia de les cervicals. Amb tot, encara tenia ganes de fer cosetes. La dona ho evitava. Mai havia deixat de vestir castament com una mitja monja ni s'havia desfet aquell cony de monyo. El mariner, fastiguejat de converses intrascendents que mai podria canviar, va buscar nous rumbs. Navegaria per Internet carregat de llaunes d'espinacs, aliment que s'entossudia a no deixar i que, més que força, li provocava diàrrees d'aquelles de deixar el cul com les mones del parc de la Ciutat Comtal.

Tant bon punt Popeye va ser fora, l'Olívia va obrir la porta del darrere de la casa: en Homer Simpson era allà, traguejant una cervesa i amb un ram de flors de plàstic d'aquelles dels xinos per quedar bé amb els morts dels cementiris, un senyor detallàs. L'Olívia el va estirar cap a dins d'una forma tan brusca que a Homer se li va partir una dent amb un cop del recipient de vidre. L'Olívia ni es va amoinar a buscar el tros caigut, que, segons sembla que es diu que diuen, els dentistes tenen la màgica facultat de recomposar o reestructurar o algun verb que comenci amb 're', i no pas a canvi de res! No: Homer estava més atractiu encara! Calia aprofitar-lo en aquell mateix moment. La dona se'l va endur a la cambra i va destapar el llit decorat amb una vànova de color blau Pacífic de fons amb motius de barquetes pintades com amb aquarel·la. Desitjava Homer: tants anys amb un paio fibrat però amb cert múscul desnerit i ara, per fi, tastaria aquell ésser groc i flàccid d'ulls de gripau babau que es tirava rots i pudia a hot-dogs. I és que Homer oferia una 'cosa' que valia la pena. Els gemecs de l'Olívia, in crescendo i histèrics, van atrofiar les oïdes del veïnat, de tal manera que quan un d'ells -un guitarrista anomenat 'el llangardaix Kuancho' , tio bohemi i 'passotón', desafinava brutalment ni ell ni ningú ho copsava.

Mentrestant, Popeye, aliè als entreteniments guaridors de la seva dona, s'aturava a informar-se sobre les noves teràpies, moda a l'abast de tothom que tingués clar que la salut s'ha de cuidar i que cal fer-hi alguna cosa no invasiva. I el vell mariner, entre llauna i llauna, no trobava que cap portal fos una llauna i s'informava i s'informava. Massa. Va començar a treure fum no pas per la pipa sinó per les orelles. S'estava marejant i al cervell sota la gorra de tota la vida se li barrejaven la Gestalt, les flors de Bach, el bio-quàntum Scio, les constel·lacions familiars, la neteja de chakras, mots en sànscrit de mantras, imatges de mandalas, el ioga Nidra, ...va caure a l'aigua de la xarxa i Míster Google va ser molt generós i eficient d'enviar-li ajuda. Quan va obrir els ulls, el quasi ofegat va veure tres parells d'ulls grossíssims. Eren les Supernenes, que l'havien salvat. S'havien barallat per fer-li el boca a boca, però ho havien solventat: a les tres l'alè els feia olor d'espinacs. Popeye es va excitar i, cosa inaudita en ell, va notar una puja bestial com mai havia experimentat. No van dubtar en fer un ménage à quatre. Míster Google somreia i els va enviar com a música de fons 'Meditación del cosmonauta noosférico', altament estimulant i suggerent.


Avui en dia a dia d'avui l'Olívia s'ha rejovenit de manera increïble. Homer la visita sovint. Cada vegada li falten més dents, també.
Avui en dia a dia d'avui Popeye és un Supernen, que aquelles mini-vamps el van deixar com nou. Cada vegada li foten més canya, també.
Avui en dia llur fill, Cocoliso, sembla cinquanta anys més vell que els progenitors. L'uruguaiana li va sortir rave i ara no pot niniejar enlloc.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

879 Relats

930 Comentaris

434525 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com