Ponç Pons i jo. (Converses amb un illòman)

Un relat de: Pep
Ponç Pons i jo. (Converses amb un illòman.)



TOT COMENÇA

Un bon dia, una filla meua em regalà un llibre editat per l’editorial Tres i Quatre amb el títol Primer festival internacional de poesia. El recull dóna a conèixer poetes d'arreu d'Europa i també del nostre entorn lingüístic.
Amb afany i deler vaig llegir la desena d'autors. Un nom, però, em va sorprendre. Hi vaig veure una força i unes maneres literàries que em corprengueren; se'm va quedar al meu endins.
Aquest nom és Ponç Pons, poeta menorquí que jo desconeixia com tants altres que ignore. Aquest escriptor em va semblar una altra cosa; si jo pogués mai escriure així! O almenys conèixer-lo, comprovar que és de carn i ossos com tothom; que hi és, vaja!

SI ALGUNA VEGADA

Menorca, Eivissa, Marroc, Egipte, Rússia, Sud-àfrica, Xile... La llista dels llocs o indrets que anhele visitar i conèixer és prou més llarga de la que he esmentat. La il•lusió roman i mica en mica vaig abastant, a pessics i a mossos, l'itinerari somniat. El desig de conèixer nous paratges, països, indrets i racons d'arreu del món és una constant en la meua vida. Mai no renuncie a cap de les pretensions abans manifestades. Sé que alguns llocs són gairebé inabastables però no els esborraré mai de la llista; en realitat, de tant en tant hi vaig afegint més llocs del món.
Sempre torne gratificat quan vinc d'algun viatge. He descobert maneres, costums, hàbits de comportament que m'obrin l'horitzó per confirmar el que ja sospitava: darrere dels horitzons descoberts, en queden més, d'horitzons.

ARRIBA L'HORA

I vet aquí que hi ha un moment que li toca el torn a Menorca. Vaja, ja era hora, per fi! Coneixerem l'illa ideal, la perla de la nostra mediterrània. Indrets encisadors, aigües de blau turquesa, cales on endinsar-s'hi, camins, tossals, pobles i ciutats. Altres menges, altra cultura i tradicions inèdites per a mi. Tastarem formatges, sobrassada i veurem algun glop de “pomada”. Miraré de trobar una llibreria i cercaré algun llibre del poeta menorquí Ponç Pons, ací han de tenir de llibres seus. Mira que si, a més de comprar-me a Menorca un llibre seu, trobés aquest senyor, aquest personatge que la lectura d'una molt petita part de la seua obra m'ha creat la necessitat de llegir més coses d'aquest home; perquè serà un home!

TROBE EL LLIBRE

Ens trobem hostatjats a Cala Tirant, de Fornells. D'ací fins Ferreries hi ha poca distància, com a qualsevol lloc on vulgues anar: tot és a prop en aquesta illa. Anirem a visitar les cales i platges del sud i farem un bany.
En arribar a Ferreries ens aturem per fer-hi un volt, i, guaita, una llibreria tenim al nostre davant. Mirarem si hi tenen cap llibre del personatge en qüestió.
Cinc, per falta d'un, hi ha cinc llibres i en compre un dels cinc: Dilletari, s'anomena. En anar al taulell a pagar li pregunte a la llibretera si sap res de l'autor. No en sap res, atès que ella no és llibretera; el llibreter és el seu marit, que no hi és.
Passegem per aquest tranquil, i molt net poble. Ens aturem per mirar alguns raconets de la vila vella amb carrers estrets i costeruts. Vés per on Amparo troba una perruqueria on hi ha poca gent i decideix entrar-hi. A poc que tarde, una hora llarga segur que farà.





CERQUE EL POETA

A Ferreries mateix m'assabenten d'on és en Ponç i m'ho diuen; és d'Alaior. Si fa no fa, a vint quilòmetres de Ferreries. No sé on viu però ja ho esbrinaré. Vaig cap allà.
En arribar-hi ature el cotxe allà on puc i li pregunte a un alaiorenc. Aquest bon home és desfà en atencions però no encerta la manera d'encarrilar-me; la persona que jo busque viu a l'altra banda del poble. Al remat m'enfila per un itinerari que seguisc al peu de la lletra i vaig a parar molt a prop d'on vull. Dues preguntes més que m'adrecen al bar del cantó. L'amo del bar ix al carrer i m'explica que estic al costat.
Arribe a la porta desitjada. Prem el botó del sistema de comunicació:
― És casa d'En Ponç Pons? ―que pregunte.
― Sí, què desitja? ―escolte per la veu de l'aparell.
― Doncs parlar amb el senyor Pons.
― I qui és vostè?
― Sóc un valencià que estic per aquí per l'illa. Voldria conèixer i saludar l'escriptor i poeta.
― Esperi una mica, que ara li dic.
Ostres, ho he aconseguit; l'he trobat i va a rebre’m, visca!

M'ACULL

Tot seguit que m'obren la porta, aviat, sense tardances. Quasi a baix de l'escala que venia de la planta alta hi ha un senyor que em dóna excuses pel posat que manifesta (va amb xancletes i pantaló curt). Li dic que ell és a casa seua i per tant haurà d'anar-hi com millor li plaga.
En Ponç Pons em pregunta que què desitge, li manifeste la meua intenció de conèixer-lo personalment, atès que en llegir una dotzena de poemes seus vaig quedar encisat per la seua poesia.
Es mostra molt content i fins i tot agraït pel que li he manifestat. Com em veu amb motxilla a l'esquena i pantaló curt em convida a anar amb ell a un lloc que m'assegura que m'agradarà molt. Canvia les xancletes per unes botes i li diu a na Roser, la seua dona, que marxem plegats. Em convida a rebutjar els formalismes i que ens parlem de tu. Vaja, que simpàtic que sembla aquest home!
En un tres i no res em trobe dalt d'un senzill utilitari i em conta que anem al camp on té un terreny amb bestioles, bosc, dues casetes i més coses que ara em mostrarà.
Mentre anem cap allà em pregunta com he conegut la seua obra, quina cosa faig jo, a què em dedique, i algun altre detall intranscendent. Parla de poesia, de com haurà de ser i com farà el qui desitge escriure poesia; autèntic, sincer, apassionat, directe i a més posar-li ofici. No em pregunta si jo en faig, tampoc no li dic.
Açò és el que jo pretenia; que la conversa literària fóra el centre de la trobada i que parlarem (ni que fóra ell sol) de poesia. Però molt aviat capgira la conversa i canvia de tema.

SA FIGUERA VERDA

En pocs minuts ―“De vegades vinc en bicicleta” em diu― ens trobem davant una propietat rural. Ens rep un estol de gats i gates una de les quals Ponç crida dient-li Lara. En sentir aquest nom recorde que li he llegit alguna cosa on apareix el mateix nom. Li demane si per a ell Lara significa alguna cosa important. S'atura i, tot mirant-me de front, em pregunta:
— Tu coneixes la pel•lícula El doctor Zhivago?
— És clar, li responc.
– Doncs jo vaig veure aquesta cinta quan era jovenet, disset o divuit anys tenia aleshores. Vaig quedar trasbalsat per la bellesa de la Julie Christie. Jo que veia aquella dona tan preciosa i atractiva, tan ben feta i més bona que un pa amb oli i sal. Li vaig prometre que n'estaria enamorat d'ella de per vida. Ei! La meua dona ho sap, he? Així doncs, aquest nom és per mi força significatiu.
En adreçar-se a un gat el crida pel nom d'en Van Gogh. Així descobrisc que té batejats aquells “quatre potes” amb noms ben significatius.
Es disposa a donar-los menjar als gats, que és el principal motiu pel qual som allà, i a continuació obri un tancat on hi ha un grapat de gallines. Totes surten per gaudir d'una estona de llibertat.
— M'agraden les bestioles, a mi ―em comenta―, em fan companyia i a més tenim ous més bons que no pas els de les gallines criades a les granges, allà totes amuntegades, pobretes meues, que no tenen lloc ni per respirar-hi!
En atendre aquestes dues primeres feines es disposa a contar-me com és tot allò que tenim al davant.
— Fa al voltant de deu anys vam tindre sa oportunidat d'adquirir aquesta finca. A mi em feia molta il•lusió tenir un terreny encara que no fos tan gran.
– Aquest indret on ens trobem es diu “Sa Figuera verda”. Així figura a l'escriptura de compra perquè ja tenia aquest nom amb l'anterior propietari i l'he volgut conservar.
Ens trobem en un lloc boscós amb una gran profusió d'ullastres que, segons em diu el poeta, és l'arbre menorquí per excel•lència. Hi ha molts desnivells, és un terreny abancalat amb trossos boscosos on de tant en tant hi ha espais plans i clars, sense arbreda.
M'ensenya una antiga caseta de camp, d'aquelles de trenta metres quadrats, amb parets murades i un sostre nou, producte de la reparació que li han fet no fa molt de temps.
— Vine i veuràs amb qui parle sovint ―em diu des d'una habitació estant.
En entrar em trobe davant d'una imatge de sant Francesc d'Assís que fa quasi la mida d'un home.
— Enraonem de tant en tant; en italià, es clar!
Diu que la tenia una gent que no sabia què fer-se amb ella i li la van regalar. Sortim a fora i em va passejant pel camp i dient-me els noms de plantes endèmiques. Tot pagat em va presentant arbres que ell ha plantat. Un xiprer, un magraner, em mostra un plançó del qual no li ix el nom i que per mi, tot i que no fa ni dos pams, és molt conegut; un garrofer. En sentir el nom fa un assentiment de goig car a l'illa no se'n veuen per cap de lloc.
Em sona el telèfon mòbil. Amparo em diu que ja està polida i voltant per Ferreries.
L'amic (o això volguera jo) se n'adona i es preocupa.
— Què, és la senyora que neguiteja?
— Sí que és la meua dona. Ja l'han pentinada. Però ella sap que sóc, ara mateix, on millor podria estar del món.
Anem cap una barraqueta de fusta d'aquelles prefabricades on es respira ordre, una senzillesa franciscana i qui sap si també inspiració. Un prestatge xicotet, un llit que sembla una llitera, una cadira plegable de fusta i una taula de mitja mida on hi ha pocs estris però on trobem uns quants ciris atès que no hi ha llum elèctrica. Un transistor quasi de butxaca completa el parament del sagrat recinte. La ràdio també té la seua història.
— La meua dona té un defecte i és que ho encerta tot. La ràdio me'l va regalar ella. Jo no la volia. Què faré allà al mig de Sa Figuera Verda amb una ràdio on cerque pau i silenci?
— Agafa-la, Ponç, que et farà companyia, em va dir la Roser.
— I així ha estat; amb aquest aparell he escoltat els millors concerts de la meua vida.
— Aquí encenc una espelma per les nit i vaig fent. Escric a mà.

Escriure a mà.
Sentir com per la sang
flueix la tinta

— De vegades, quan plou, m'estire al llitet i escolte el soroll de l'aigua sobre la barraca; quin gran goig aquí tot sol envoltat de tanta bellesa! La natura és el meu vici, em transforma, em remou la sang i em trobe amb Ponç Pons.
En observar uns retalls de premsa, que té enganxats a la paret de personatges, que considere, seran importants per a ell li manifeste la meua admiració per un dels tres que he identificat; Pablo Neruda. S'hi suma a l'admiració per aquest autor.
— Neruda és per a mi qui encarna la figura plena del poeta (*). També em parla dels altres dos, dels qui no recorde massa cosa.
Sortim de l'ermita de la literatura i em va guiant pels distints terrenys i espais. M'ensenya un lloc, com un cau, on ha descobert que a l'estiu s'hi està molt fresc.
— Pare, la cadira que has vist a la barraca i amb una post que pose sobre els recolzador de braços improvise una taula i em dispose a escriure. De vegades m'ature per escoltar el que em diuen algun pinsà o algun altre animaló. Dues serps he vist ja però jo les respecte i els dic que elles també m'han de respectar a mi.
— Hi ha voltes que la Roser em crida per telèfon i no el sent perquè me l'he deixat a la barraca i jo sóc aquí al mig del bosc. Altres cops en renya perquè no sé ni quina hora és i em crida tot dient “Què, soparem avui, o farem desdejuni?”. Potser són les onze o les dotze de la nit i no me n'havia assabentat.

Sé que he fet tard.
M'han encegat els mots.
Sisplau no em renyis!

Anem passejant i pujant per marges de pedres mil•lenàries. La seua loquacitat, que no aclapara, descriu les particularitats de l'indret i es fa ressò d'allò que té les arrels ben endinsades a la història, del que és inequívocament menorquí.
Ara em porta a una clariana on hi ha una caixa perquè hi vagen les abelles. S'acosta tot decidit, darrere d'ell temorós i un poquet esporuguit els seguisc.
— Volíem fer mel però no vénen les abelles. No sabem què pot passar, però no hi vénen. Ho hauré de consultar amb un entés.
Tot seguit girem cua i de sobte es queda mirant cap a mi. Darrere meu a tres o quatre metres ha fet una gran descoberta.
— Mira, guaita! Aquí en aquest arbret petitó han fet un rusc les abelles!
Efectivament. Agafat d'un branquilló hi ha un penjoll negre, allargassat, d'uns trenta centímetres tot ple d'abelles. Fa respecte. Ell s'hi apropa emocionat. En aquesta ocasió no li vaig al darrere.
— Guaita que bé. Mira, ara passarem el rusc a la caixa i ja faran per anar allà. Però faré venir un apicultor. Això ha estat una bona descoberta. Gràcies que has vingut tu. Jo per aquí no passe gaire. Sort de la teua visita.
La meua estupefacció va en augment. Aquesta persona és meitat home i meitat fardatxo. Està integrat en el medi com si l'hagueren parit ací mateix on ens trobem.

DUES HORES

Girem cua i ara el camí va de tornada. En arribar allà on hi ha la caseta recuperada ens trobem amb tots els animalons: mitja dotzena de gats i una de gallines. Encara em porta per veure cinc moixets tots negrellons, arrupits, allà en un basquet on fa deu dies vingueren al món.
― Vaig a fer un riu ―li dic.
— On et vinga de gust.

No tenim déus
ni temples ni obres d'art.
Feim paret seca.

Mentre jo alleugerisc el cos, Ponç sembla que recull les gallines que amollà fa més d'una hora. A més sembla que ha fet collita d'ous i ha omplert una ouera de plàstic que abans portava a la mà. Em parla de la refeta de la casa a la qual li manquen la porta i la finestra amb reixa.
― Ho faré més endavant. Ara estic sense doblers. Aviat es casa el fill major i cal ajudar-lo.
Ja anem cap el cotxe flanquejats per la colla de gats i gates. En això que em pregunta:
— Allà a la Cala Tirant de Fornells on us hostatgeu esteu en una habitació, o és un habitatge d'aquells que tenen una cuina per fer-se alguna cosa?
— És un apartament amb una cuina senzilla i ens preparem les menges.
— Doncs perfecte. Així et podràs emportar aquesta dotzena d'ous que he recollit de les gallines.
Creix la meua estupefacció. Li agraïsc de tot cor però li dic que, tal volta, amb tres o quatre ous ja aniria bé per la meua dona i per mi.
— Res d'això, home. Tots per vosaltres, així us fareu unes bones truites amb ous de gallines de corral. Ja veuràs com són de bons, i, a més vull regraciar-te amb alguna cosa.

– ¿Què fas de nit,
tot sol devora el mar?
—Pesc poesies

Aquest senyor trobe que inventa paraules. Sobre tot d'aquelles que donen suport a quelcom que sone a illa. “D-ille-tari”, “Illo-man” i qui sap quantes més. Jo crec que si en alguna ocasió haurà d'escriure el verset aquell del rèquiem que diu: “Dies ire, dies illa”, ell posarà “Dies ille dies illa” (tal vegada ho ha escrit ja, qui sap-lo!).
Pugem al cotxe per tornar a la seua casa. Comença a contar-me de què va això del llibre seu que he adquirit.
— Ho vaig fer com un dietari. Tenim un petit apartament a la platja, a Macaret. Quan els al•lots eren petits, sovintejàvem aquell indret. Llavors vaig tractar de reflectir el que cada dia s’esdevenia, si fa o no fa. Surten les meues cabòries i tot allò que em remou, em neguiteja o em fa xalar. Enraone amb els pensadors i escriptors que conec per dir la meua. Parle del que m'envolta i del que sent. Del que s’esdevé cada dia, més o menys.
Torna a sonar el meu telèfon. És Amparo que em pregunta si tot va bé.
— Sí, no pot anar millor, però no sé quan tornaré.
Amparo em contesta que no em preocupe, que ella roman tranquil-la esperant-me.
— La teua dona deu passar nervis ― diu el mestre.
— De cap manera Ponç, ja se'n fa càrrec ―li conteste―, és molt comprensiva, sap que ara mateix estic gojant d'allò més. I ella se sent feliç.

EL MIRATGE

S'interessa per la nostra estada a l'illa. Aviat som ja a casa seua. En entrar crida a la seua dona:
— Roser, pren aquestos ous, i els poses amb alguna cosa que se'ls emporta en Pep!
Apareix Roser tota sol•lícita. Li dic que no cal que me'ls pose tots però sembla que fracassaré.
Encara som al rebedor de la casa i Ponç es treu les botes que portava al camp. Passe un moment d'incertesa perquè ara no sé què vindrà o què cal fer. Tanmateix trac el llibre, Dilletari, i li demane que pose alguna cosa.
— Clar que sí, i tant. N'estic molt content, de la teua visita.
Pren el llibre i es disposa a dedicar-me'l allí mateix on estem. S'atura i diu:
— Espera una mica, millor puge a l'estudi que tinc a dalt i així estaré més còmode.
Quan aplega dalt abans d'entrar al seu despatx es gira cap a mi i em diu:
— Vine, puja i així veuràs on treballe quan sóc a casa.
Ni que mil esglaons hagués tingut l'escala, els hauria pujat en un tres i no res. Abans d'encetar la dedicatòria s'assegura del meu cognom, puix que vol tenir la certesa que és Ferrer i no Ferré.
Una volta allà dins, ara quan redacte aquesta narració, em veig allí com un ximple i segurament amb una boca oberta de pam i mig. Mirant tota la paret farcida de llibres, retrats, dedicats, o no, retalls de premsa...
Mentre Ponç va fent la dedicatòria mire de no perdre detall de tot el que envolta aquest màgic personatge al qui estic posant al cim del parnàs. Descobrisc Octavio Paz, Fernando Pessoa, José Saramago. Altres que desconec. Espere que acabe el que està fent.
― Pren, ha estat un gust compartir una estona amb tu. La dedicatòria és ben sincera.

“a l'amic PEP FERRER aquest tros de vida escrit d'un illòman menorquí, amb tot l'afecte del món”

Després d'agrair-li, li manifeste la meua admiració i seguiment de José Saramago.
— Som amics; vull dir, “érem” amics! ―afirma.
Em mostra un llibre dedicat pel Nobel de literatura portuguès.
— Ell també en té algun meu que jo li vaig dedicar. Teníem molt bona entesa.
I m'explica qui són els personatges de les fotografies que té a la paret. Em conta coses relatives als esdeveniments dels quals fan memòria.
Després em fa saber que el govern balear, fa uns anys, va portar quatre dies José Saramago a les illes perquè donara conferències, debats i xerrades.
— Li volien posar a la seua disposició un cotxe amb xofer per anar a recollir-lo i portar-lo allà on fos. Saramago ho va rebutjar. Els hi va dir que volia que el portés “el poeta” de Menorca. En escoltar la resposta de l'escriptor, la persona que estava fent la gestió, a més de sorprendre’s li va preguntar de quin poeta es tractava i Saramago li va explicar qui era jo. A tot arreu el vaig portar. Mira!, en el seient del cotxe on has pujat tu, allà anava assegut en Saramago!
Estic pròxim a la levitació. Tot somogut per dins. Per fora no sé si riure o plorar. M'envaeix un goig mai experimentat. L'abraçaria ben a gust, jo, aquest home.
Baixem per acomiadar-nos i em fa passar a la cuina.
― Que vols prendre alguna cosa?
― Un got d'aigua ―li conteste, i sol•lícitament me l'ofereix.
― Aquí mateix on estem ara, aquí, a la cuina, vam sopar una nit amb Saramago, una nit de grat record per tots.
Després de beure'm el got d'aigua i mig tremolant-me les cames (la Roser ja havia posat els ous en una bossa de paper amb anses), tracte de dir-los com de content i satisfet me'n vaig. No sé ben bé el que vaig dir...
La Roser em donà dos besos, Ponç i jo férem un càlida i sentida encaixada de mans i ens diguérem adéu.
M'acomiade d'un personatge malalt d'amor pel seu país i enfebrat per la literatura. No sé si mai és guarirà de cap dels dos mals, ni si li cal el guariment.

MENORCA
Amb un amor
que et vol lliure, m'assec
vora la platja.

Pos el teu nom
damunt la sorra, dic
ple d'enyor: Pàtria!


Torne al cotxe més carregat del que vaig vindre: una dotzena d'ous de gallina de corral, una dedicatòria de les que no tenen preu i un goig que m'envaeix pertot. No sé si és cert el que m'ha esdevingut, em pessigue la cara: “Ai!“.
Surt d'Alaior ―mai t'oblidaré― i enfile carretera cap a Ferreries on roman tota pacient Amparo. He d’arribar prompte. Estarà una mica avorrida de tant d'esperar-me. A més necessite contar-li tot açò a alguna persona; ja!






FESTEIG I CLOENDA


Tinc ganes de tirar una traca, de fer salts d'alegria o d'obrir un bòtil de cava.
Quan arribe a Ferreries, li amolle a Amparo tot el que m'ha succeït i se n'alegra molt per mi. Li ensenye el llibre i llig la dedicatòria.
La convide a sopar allí mateix a Ferreries.
― Ha de ser ací, on ha començat, on s'ha fet possible aquest esdeveniment, aquesta fita que mai oblidaré.
Sopem a la tranquil•la i plàcida plaça de Ferreries. Un senzill sopar però amb un regust que encara regalima.
Algunes panderoles fan saltirons tot festejant l'ocasió.
Tornant a Cala Tirant, baixe el vidre de la finestra del cotxe. Em deixe amerar per l'encís de la màgica nit.

La vida sols
—recorda que ets mortal—
es viu vivint-la.





Pep Ferrer


Alaquàs, juliol de 2013


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Pep

Pep

41 Relats

34 Comentaris

35518 Lectures

Valoració de l'autor: 9.78

Biografia:
Amigues i amics. Fa trenta anys que vaig fer trenta anys.
Soc d'un poble de l'Horta valenciana anomenat Alaquàs
No vaig anar a l'escola ni allò mínim que fora desitjable. O siga que puc mostrar-vos un migrat certificat d'estudis primaris; molt primaris.
M'agrada que ploga; al meu país hi plou poc
Crec en Déu. Crec que és feu home en Jesús de Natzaret. Em sent afortunat per això.
Soc tècnic de so.
Fume "caliquenyos" valencians.
Soc autodidacta i me n'he sortit, però no us ho recomane.
Tinc dues filles i un fill, mel! La meua estimada es diu Empar; ¡més mel!
Estime la vida i crec en la bondat de la gent.
M'estime la mar. Em te el cor pres. M'agrada furgar-li la panxa.
Patisc des de fa no en se quant d'anys de migranyes i això fa que visca cada
bocí de benestar com si fos un regal.
Les converses amb amics, família o coneguts no les canvie per res.
Escriure sempre m'ha agradat. De jovenet
hi col·laborava en publicacions clandestines -o no- i de lluita per les llibertatsdemocràtiques.Despres en mogudes de moviments d'Esglesia i també nacionalistes.
D'uns anys ençà que estic pres per una obsessió que em fa llegir i escriure poesia sovint. Em fa sentir-me molt be. Crec que puc aportar alguna cosa.
D'antuvi el meu agraïment pels vostres suggeriments sobre tot si son sincers.
Crec que sovintejaré aquesta casa.
Ens llegirem sovint.
M'agrada relatsencatalà.