Pols

Hi ha Pols i cendres, fa olor a humitat, hi ha papallones petites que es mouen dins la foscor. Amb l'humitat la pila de la llanterna perd força i corres cap a la caixa dels ploms per obrir aquells llums, bombetes plenes de teranyines i molta pols. La llum es fluixa i taronjosa sembla que tardarà uns minuts a aconseguir tota la seva força. Gires el cap i observes la sala, feia trenta anys que no entraves en aquell local, milers d'imatges i records t'omplen el cap. Tens feina a treure't l'ultima teranyina que se't ha enganxat als cabells i que fins i tot t'ha arribat al nas, fa picor, et venen ganes d'esternudar i ho fas.

Hi ha aquella taula vella, allà a on seies amb l'avi quan t'explicava vells contes i llegendes populars que passaven de generació en generació. Sents una fiblada al cor, tremolor a les cames i com un sentiment de culpa, te'n adones que as traït als teus i a tu mateix, vols donar les culpes a les noves tecnologies, televisió, Internet, però ja no as complert as acabat amb el que feia segles que durava, as trencat el camí d'aquelles velles històries que tant t'apassionaven de petit.

Al darrera hi ha l'altre taula, allà es on seia el senyor Lluís, sempre amb puro a la boca, i amb aquella boina vella i esparracada. Mires sobre la taula i encara hi veus aquell vell cendrer que sempre estava a sobre la taula, però això sí sempre buit, el senyor Lluís sempre llençava la cendra al terra. La tremolor de les cames ja fa estona que t'ha passat ara sembla que t'afecta més als braços, ja no saps si es l'emoció o bé el fred que et porta aquesta humitat. De cop et be al cap les imatges d'aquell tràgic dia aquí mateix, quan tothom es quedà consternat, quan el senyor Lluís perdé la vida colgat sota el seu tractor mentre llaurava aquell camp després de no haver pogut per collita per culpa de la sequera. T'eixugues la llàgrima que t'ha caigut, te'n adones que estàs perdent els teus orígens, quan temps feia que no pensaves amb això?

Al lavabo encara hi ha el tamboret de la Lluïsa, sense una pota i ple de caquetes de ratolins, la llum es verda. Allà és on ella aguantava el seu cistellet per les propines. Que simpàtica era la Lluïsa, recordes com sempre et deixava passar sense deixar ni un cèntim i sabies que quan sortiries t'estaria allà esperant amb un caramel i un somriure de galta a galta, tot dient que tu eres el nen amb els ulls més macos del poble. Uf, t'ha sortit la pell de gallina i tornes a notar molta humitat als ulls. Val més que arranquis a corre, tot et pesa massa.