Pols de silenci.

Les paraules sempre ens acompanyen en els mans moments... Però i si les paraules es trenquen?
M'ha agradat molt aquest relat, i el trob molt interessant.

Una besada!

Un poema ple de sentiment, on descrius la pèrdua no desitjada, intentant retenir cada petit moment, cada petit record, sense poder aconseguir-ho, i és fa la pols del silenci, dura de suportar. Deixa'l anar, deixa'l fugir, plora si et cal i espera com molt bé dius paraules noves que omplin el buit.
Una forta abraçada

M'agradat el teu relat.
La tendresa no és en les paraules. Opino.
És en cada moment que la persona aporta la tendresa i per això les paraules sonen a noves.

S´esmicolen, en un principi, les paraules que es volen retenir, tot i no ser tendres, i dol el fet que puguin ser oblidades... perquè encara les estimem i necessitem, però el prec final de paraules noves, expressa que encara hi ha un fil d´esperança que emplena l´esperit.

Una abraçada,

Pilar

Excel·lent valoració de la pèrdua de un sentiment, d' un amor, que s'esmicola,
entre dits que no poden retenir-lo;
i malgrat lluitar amb paraules,
que no poden omplir el buit,
ni l' eco del passat,
ni els sentiment, que esmicolats, fugen,
i s' esvaeixen.


Avet

personal. Una demanda d'ajuda, versos sincers de sentiments que cremen. I molt més, que no en se explicar. M'agrada molt

Un poema ple de pols, de silenci de viure, de paraules que de vegades ens semblen caducades o esgotades... I com tu molt bé dius, necessites noves paraules per fer vàlid el diàleg de viure. De vegades només les paraules ens calmen la ferida de viure.

Salut.
onatge