POLISSONS

Un relat de: MariaM
Seia a l’autobús. Davant meu una noia jove acarona el seu fill amb tendresa; el nen és dintre el cotxet, només li surt el caparró i du el xumet entre els llavis. Encara no en sap de somriure ni de fer petons, tan sols xumar i moure les parpelles quan sent la mà de la mare. No em puc estar de contemplar-me’ls, la imatge em té fascinada. Que estigui a punt de plorar em desconcerta. M’ha ben trasbalsat. Si intento interrogar-me sobre l’emoció que sento enfront d’algunes imatges, és perquè són com un eco, quelcom que ve i ressona en mi des del passat.
“Hem trobat el mar tranquil en arribar al port i n’ està ara quan el vaixell ha deixat enrere la bocana i ha reprès el rumb. Havíem estat tot el dia a terra i, en tornar, ens ha sorprès la notícia de què havia polissons a bord. Es tractava d’una parella amb un bebè que haurien embarcat al port d’Istanbul. Durant el sopar no es parlà d’altra cosa. Vaig saber qui eren. No em podia treure del cap ni del cor la trobada, unes hores abans, amb la dona jove que, en un racó de coberta alletava un infant. Vestia a l’europea però es veia clarament que no n’era; el color de la seva pell i el temor que traslluïa la seva mirada, la delataven. En descobrir la meva presència va fer un gest que deixava palesa la por i la vergonya que sentia, com si l’hagués enxampada en un lloc que no li pertocava; intentà fugir tot estrenyent la criatura contra el seu pit i la vaig aturar donant-li confiança. Les dues vam compartir la complicitat feta silenci. Ella, amagada qui sap on, continuà amb la seva vida i jo amb la meva. Es deia que un cop a port la policia tramitaria la deportació dels polissons. A l’endemà de finalitzar el viatge, foren notícia: uns passatgers d’un creuer arribat al port de BCN s’havien llençat al mar”.
D’això en fa uns quant anys, però, podria ser actual. Ho lamentem, ens trasbalsa inclús, i prou. No ens enganyem. Els ressons del passat van i venen; avui els ha propiciat la imatge de la jove mare acaronant el seu fillet.

Comentaris

  • Aleix de Ferrater | 20-05-2017 | Valoració: 10

    Pensar moltes de les coses de la nostra societat, de la nostra realitat fa pena. El teu relat està tan ben escrit com fa reflexionar. M'ha agradat molt! Una forta abraçada.

    Aleix

  • M'ha agradat bastant.[Ofensiu]
    MariaM | 18-05-2017

    Hi pensem, ho lamentem, però la realitat és crua per a molts; si no hi podem fer res, siguem positius i agraïts amb la nostra. Gràcies¡
    MariaM

  • Paradoxa[Ofensiu]
    MariaM | 18-05-2017

    La vida, tan meravellosa, no n'és igual per a tots. Gràcies per seguir-me.
    MariaM

  • M'ha agradat[Ofensiu]
    MariaM | 18-05-2017

    Hi ha moments per a tot, el que cal és viure'ls el millor possible, Gràcies pel teu comentari, Marta.

  • Paradoxa[Ofensiu]
    olgalvi | 14-05-2017 | Valoració: 10

    Un moment molt actual, un instant bell, preciós que es transforma paradoxalment en una fugida per salvar la vida. M'ha encantat!

  • M'ha agradat bastant.[Ofensiu]
    Unicorn Gris | 14-05-2017 | Valoració: 9

    És un bon relat, que fa pensar en el tema de la immigració, de la pobra gent que abandona la seva terra en busca d'un lloc millor i que, mercès a la llei espanyola, tenen que tornar o tenir una vida bastant dolenta aquí. Pobra gent.

    El teu relat m'ha impressionat alhora que entretingut. Segueix així.

    Una abraçada!!

  • m'ha agradat[Ofensiu]
    Marteta | 13-05-2017 | Valoració: 10

    Un relat amb una polaritat de moments, bons i dolents.
    El primer moment és preciós. El segon, en part, també ho és. Ambdós descriuen una mateixa situació de base: l'estima d'una mare a un fill. Ambdues haurien de tenir les mateixes possibilitats.

    Marta

Valoració mitja: 9.75

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: