Polihousing (o Ovacionant ovaris)

Havia fugit -havia hagut agudament de fugir- del pis, envoltat de veïns narcotraficants que als seus inicis havien estat marcotraficants (marcs de valor duts per la via del mar). Buscaria un polihousing al camp, l'Alberta. Gent que, com ella, hagués marxat, llent de decadència urbana, de globalització mediocre, de consumisme acumulatiu, d'extermini dantesc d'animals, de degradació: capitalisme (tot anava a petar al mateix sinònim!).

En tenia més que prou, de ciutat. Li escurçava l'ànim. I tenia por a l'aglomeració del que fos. I en tenia tanta, que no deixava passar cap signe positiu. Decisió presa, anar-se'n. Si era de menester, àdhuc colliria patates en procés de podridura -com el món- i se les menjaria, grills i tot (grillons que en procuraven la continuïtat).
L'Alberta, escassa de diners i de calces.

Es va proposar composar una cançó quan assolís un arbre acollidor esplendorós i s'hi posés a sota, quan estigués assossegada. Feia una calor espantosa que foragitava fins i tot esperits omnipresents que no deixen de petja els cervells (sembla ser que n'hi ha la tira i mitja).

La dona de cinquanta-dos anys empenyia una maleta amb rodes -una, rebentada- suant la cansalada sota un sol d'injustícia que esberlava pedres i rocs (and rolls). La seguia una sargantana cosmopolita que de debò de bo de veres no s'havia de classificar així. El petit rèptil s'estimava l'Alberta amb cada escata. Es deia Dolfa (de Rodolfa).

Quan aconseguí (sí!) situar-se contra el tronc rugós d'un alzina entrada en anys, l'Alberta sospirà. Parà l'orella. Un rierolet . Estava en un camp de conreu descurat escurat de collites. S'hi observaven bledes i enciams espigats. I cols ofegades per l'herbam alt. La verdolaga s'extenia, reina i senyora, i l'Alberta desconeixedora que era saníssima en una amanida. Va fixar-se en uns fruiters malalts, carregats de fruita nyicris foradada per cuquets quets quets, molta caiguda i que...formava dos mots al terra? Els va llegir, un cop refrescada, havent-se estirat lliure de roba, al medi líquid amable.

-Ovacionant ovaris.

Rigué amb la lletra 'a' riu que riuràs. Agafà l'harmònica de la funda de patchwork que duia penjant del coll i es deixà portar per que el moment l'inspirava.

-Ovacionant ovaris és el títol!

Entengué a l'instant que, creant -la i avançant, seria guiada a lloc. Primer, però, calia fer una dormideta abraçant l'instrument.

La Dolfa ho aprofità per amagar-se en una de les butxaques dels pantalsons tot terreny -en tenien un fotimer- que la dona mai havia pogut comptar: perdia la numeració. En comptes de reiniciar-la derivava a xiular als núvols per tal d'atirabuixonar-los per passar, ells i ella, una estona divertida, oblidant els indesitjables amb qui compartia escala i immoble, indenunciables sobretot pel tarannà d'ella.

Havent reposat, disposada a emprendre la recerca, l'Alberta permeté, doncs, que l'orientació comencés arran de tancar els ulls i fer passes lentes, però fermes, amb l'harmònica als llavis, sonant. Faria 222 passes.

-Tranquil·la, ja les compto jo!- exclamà una veueta fina, simpàtica.

A la dona li semblà cosa de la seva ment, no n'havia de fer cas. Es tractava de la sargantana. En una altra vida havia estat un geni de les matemàtiques bàsiques per triomfar en els negocis simples i estables (aleshores era possible).

Amb una mà arrossegava l'atrotinada maleta que contenia llibretes escrites plenes de records. Si vingués una sobtada onada de fred-en-la-calor (manifestacions orgàniques que de tant en tant se li manifestaven) hauria de cremar-ne alguna. Millor no pensar-hi, que distreia. Concentració en 'Ovacionant ovaris'. Els seus propis s'emocionaven sentint-se protagonistes, ells que van quedar atrofiats.

-Els meus ovaris em fan decidida! Forta, emprenedora. M'animeu. Sou molt. No us menystingueu!

Així, exaltada i un pèl accelerada, la dona anà escrivint interiorment la lletra d''Ovacionant ovaris'. Contenia temes al voltant de Gaia, estimadíssima estimada terra. L'anotaria quan s'aturés. Mentrestant, l'instrument escolava algunes cadenes de notes...

-Cantaré jo!

Altre cop la veueta!

Somrigué. Cregué que era la seva, de quan era una nena, que li resorgia d'una finestra mental. Gairebé ensopegà amb una llebre coixa, es disculpà mirant-la amb el cor i li pregà que saltés sobre la maleta i anés amb ella. El rosegador ho va fer.
Miracle era que no caigués, mig abstreta amb imatges de la infantesa, cercant-ne de felicitat. Massa minsa. Aviat el pare la va començar a mossegar (li deia 'sindrieta meva'...sindrieta meva!) i la mare la pegava davant la vitrina d'herència de l'àvia herència de la besàvia. Treia bones notes a l'escola, l'Alberta, era polida, li encantava la costura i l'hora de coral. Les manualitats amb mistos, ben freqüents, li encenien la impaciència, típico-recurrents, aborrides, enganxa i enganxa. Aprendre a escriure a màquina li distreia les mans que massa sovint gosaven fer caricatures del perfil de les companyes de classe, histrionitzant-les. Aconseguí ser veloç teclejant...al cor no li servia de massa res. Sí que fou útil per, vestida de secretària, treballar vuit hores ben rodones en una oficina impersonal d'una empresa d'entrepans congelats. La van fer fora en fer la reconversió a pizzes prête-à-porter i no parlar francès. Un subterfugi poc convincent, però al carrer. Bregant per no tornar a cals pares, ell malalt terminal d'un mal a les galtes, ella a les ungles. Que s'ho fessin!

L'Alberta, tenyida de ros dubtós però curós, amb els cabells llargs fins a la cintura de mitja vespa, amb el serrell tapant-li el Tercer Ull ple de lleganyes, va haver, encara, de soportar l'Ebenesi, un impensable violent amb qui conviuria.

-Avui et faré un fill, entesos?

-No, si us plau! No estic bé, per a tenir-lo. Que no ho veus?

-Em dóna la gana!

L'embaràs no rutllà. En perdre el fetus l'Alberta va sentir com el cor perdia el batec, cridava l'Ebenesi -qui era al passadís- per tal que sentís el fill que no tindria. Ell s'endinsà en el fum del tabac sortint a fora i sortint a fora i congriant mala llet per obsequiar la dona.

La setmana següent la va empentar contra el sofà, en una discussió totalment portada per l'Ebenesi. La dona es colpejà la part posterior del cap. Notà aire. Unes punxades.

-Si està obert! Un centímetre més i mor desnucada.

Mercès a l'informe es desfé de l'agressor, del desgraciat que li enviava telepàticament amenaces. Afortunadament aparegué l'Ozolom, amb la cara grassa com una lluna grossa i una panxa d'embaràs al segon trimestre que ella no tindria mai: forta i acollidora, coixí on posar una galta i plorar i parlar. L'Ozolom, l'infermer interí, de procedència desconeguda, que li havia demanat el telèfon. Tan, tan, tan...Ozolom, ell.

-Ets un colom, Ozolom, que has vingut volant a mi?

-Hahahaha!

Deixava que la resposta fos (i no fos) aquella. És clar que l'home no vivia amb ella, escarmentats tots dos, una nova relació significava uns certs peus de plom, l'evitar levitar en mode 'happy flowers'. Prudència i temps. La gran confiança els empenyia a més encontres. La vida en comú...ja era una altra cosa, lletres majors.
Un dia l'Ozolom li comunicà via onírica que hauria d'estar a la presó dos anys per un deute que no hi havia manera que pogués pagar. L'Alberta no podia ajudar-lo, estant quasi a zero. Una factura impensable d'una avaria al cotxe li va acabar de fulminar la butxaca. El malvengué un cop reparat. Tot i així l'economia es tornava vermella...

Allò va ser quan els replans de l'habitacle s'estaven farcint de marcs per a quadres, de material noble. L'Alberta, per no omplir-se de pena, s'imaginava dins cada marc, com una reina en un somni agradable, lluminós. Rere un de daurat hi trobà l'harmònica. L'agafà. Semblava antiga, demanà d'anar amb la dona amb unes notes escapades escapçades d'alguna melodia. Alhora cridaven a la Dolfa que, procedent de qui sap on, pujà al balcó a gaudir de l'hora calenta -els dies temperats- entre testos i roba estesa, observant com l'Alberta meditava -o ho provava- per poder fer front a l'existència que tibava per causes exteriors.

L'Ozolom morí a la garjola, de cop. D'un cop de cel estrellat que li incidí directament a un punt vulnerable, els pulmons. Respirar aquell tros de nit que un malson li acostà li estroncà l'estada al planeta sense ni l'adéu a l'Alberta.

-Ozolom, em protegies, encara que fos a distància. T'imaginava fent gimnàstica matinera, com habituaves. Menjant crêpes més rossos que puntes de coixí a l'ast, com havíem comparat. Uf, quina buidor, Ozolom!

De l'harmònica en sortí aigua salda uns quants dies, mostra de dol.

-Dos cents vint-i-dos! Stop! Compartiràs casa amb una bona colla dels meus 'jo', Alberta!

La sargantana havia engolit -feia bona pinta- la veu del difunt Ozolom, que surava per allà.

L'Alberta s'agenollà, picà amb els punys el terra dur i sorrenc fins a fer-se sang, embriagada per la promesa rebuda.

Obrí els ulls. Davant seu, una masia en vies de restauració feia l'efecte que la saludava cordialment. Un grup de persones aixecaven la mà, en senyal de benvinguda.

Passà per la porta principal, tocant l'instrument senzill de vent, eufòrica, emocionada. 'Ovacionant ovaris' l'interpretaven plegats. La sargantana els l'havia traslladada a les ànimes, amb un do sobrenatural que per fi emprà.

Màgic indret on els ovaris de l'Alberta es van guarir. Va estimar i ser estimada en llits de carícies pels 'jo' que la Dolfa havia vaticinat en aquell indret compartit: Polihousing (un rètol pintat a mà, sent tots artistes, se n'enorgullia).

Pel que feia a ella, la sargantana omplí d'una munió de fills la façana del casalot. L'Alberta sí, els pogué comptar. Només podia ser en nits de lluna intensa o en hores de sol de migdiada. Agraïda, sanada.