Poeta jo? Creu-t’ho!!!

Poema que escric, nega’t a fer-te enrere
i confirma’m la teva voluntat de ser públic.
No hi ha feina més agraïda i més mal pagada que la de poeta.

Perquè el poeta no aspira a guanyar-se la vida fent poemes,
ni tan sols imagina que la utopia és possible. Ho és?

El poeta vol magnificar-se en un incís del temps,
transgredint tota norma i totes les lleis escrites
per l’oportunisme de recitar uns versos a temps,
en el just moment que cal pronunciar-se.

El poeta, vol, sense més dilació, uns moviments oscil•lants,
encaminats a obrir-se camí en un espai inconcret,
com ho podria ser enmig del mar
o fent una travessa pel Pol Nord.

I, no obstant, la marea defuig qualsevol explicació
o argument congruent,
en favor d’una remesa d’onades gegantines,
pròpies d’una llevantada tardorenca.

Heu vist com de la poesia se’n pot fer un acudit?
Heu sigut mai testimonis d’un poema llegit en veu alta?
Us heu sentit mai amb el delit de dir un refrany en veu alta?
Us heu preguntat mai què significa ignorar un poeta clàssic?
Va de veres que no us heu atrevit mai a obviar el títol d’un poemari en cap biblioteca?
Ni tan sols heu tingut la temptació?

Oh, que sublim és l’ignorar tanta poesia escrita!!!
I tanta que queda per escriure
quan el que s’aporta de nou,
no és res més que ànsies de renovar allò que ha existit sempre:
La llibertat de dir allò que ens fa nosa i ens ennuega
Si no cridem ben alt i dubitant: Visca la inútil i escaient poesia!

_______________________________________
llop llampant...