Poeta de barri

En tocant a les coses escrites en vers, he anat perdent les ganes, perquè veig que la gent d'avui escriu molt poc i no hi té afecció, als versos. Abans tothom escrivia, sobre tot cartes. Al soldat, a la mare, a la noia que els agradava, i si no en sabien, d'escriure, se'n anaven al pati d'entrada del Palau de la Virreina, on hi havia un grapat d'escrivents de lloguer, que et feien una carta d'amor o be una instància per el senyor Batlle. Tothom barrinava per trobar les paraules per expressar el que volien dir i això els enriquia el llenguatge i donaven valor als que en sabien més, de triar paraules.

Avui s'ha imposat la informació , de la que es selecciona, en general, els titulars. Poques paraules. Missatges pel mòbil reduint lletres de les paraules per adaptar la comunicació a la tarifa. Massa poca gent llegeix un article d'opinió. Qui, doncs, llegeix versos ?

Si jo hagués nascut cinquanta anys més aviat, en aquest aspecte (i només en aquest aspecte), hauria estat més útil a la societat que m'envoltava. A cada barri n'hi havia un grapat, d'homes per fer un paper per qualsevol cosa, per uns que es casen, per un altre que s'havia mort, perquè era la Festa Major...

Ara es posa algun vers molt repetit en els obituaris i poca cosa més.

A Barna-Centre, però, societat de comerciants i veïns del Barri Gòtic, i en la que jo vaig representar, al cap dels anys, tots els papers de l'auca, els agradava que jo fes la Dècima de Nadal i vull dir que la feia amb certa gràcia, perquè, com que s'enviava a tots els veïns del barri, entre ells el senyor Alcalde i el molt Honorable President de la Generalitat i sabíem que seria llegida, l'aprofitava per fer una mica de sàtira amb els nostres greuges, que només era un, generalment: Hisenda.

La tècnica era sempre la mateixa. La primera part de la dècima era colorista i nadalenca. El Portal, el Nen, la palla, els pastorets, la mula i els bous, l'estel... I la segona era un prec al Nou nat perquè defensés la butxaca dels botiguers. Elemental.

En recordaré només dues, com a mostra.

Vas néixer a Betlem, Senyor
i és Nadal l'aniversari.
I és bo, just i necessari
agrair-te el teu amor
de venir de Redemptor
i morir crucificat.
Però ara al món hi ha més maldat
i si tornessis, potser
et farien botiguer
per fer-te morir ofegat...

L'altre és del Nadal de 1991, vigílies de les Olimpíades i va fer enfadar en Xavier Casas, que estrenava el càrrec de Regidor del Districte. (Al final va trobar-hi la gràcia i quan ens trobem, m'abraça. El meu President, en Joan Deuloféu, li va fer una lletra molt bonica, reclamant-li sentit del humor, que al seu futur polític li faria falta).

Un altre Nadal arriba
a una Barcelona nova
sotmesa a olímpica prova
que la fa més atractiva,
però quasi prohibitiva
pels què hem de pagar les obres,
que il·lusió, en tenim de sobres.
Però amb el pes de tant tribut,
si no ens salva el Nou nascut
serem olímpics... i pobres.

D'aquestes Nadales de Barna-Centre puc explicar una anècdota. Les editaven en un díptic, generalment, i hi posaven el meu nom i la meva condició: "Membre fundador de Barna- Centre".

No m'agradava i els ho vaig dir ben clar, que jo ja no tenia edat per presumir de membre.

També escrivia les Nadales de la Penya Matinera del Club de Tennis de la Salut els anys que en va ser President en Josep Rovira, un bon amic que gairebé tot ho escrivia en quartetes, perquè era un autèntic devot de la rima. Un any deia, la meva dècima:

És ple, el Portal, d'alegria.
Ha nascut el Redemptor.
Canta el poble el seu amor.
Complida la profecia
canta tothom, tot el dia.
Més enllà, més endarrera
ve un grup amb joia sincera.
Son forts, macos i diversos
i un President que fa versos.
És la Penya Matinera.

I quan el boníssim amic que era en Josep Rovira es va morir, es van acabar els versos. A la primera Assemblea que es va celebrar, on el tresorer parlava d'augmentar la quota o be de reduir despeses, la Dècima de Nadal se'n va anar en orris.

De totes maneres, de clientela no me'n ha faltat mai. Una família que fa una celebració important, un noi que ha de portar el ram de flors a una núvia... Si només hagués fet versos, tinc la convicció que m'hauria mort de gana, però a gust.

A part de les Nadales d'encàrrec, cada any faig la meva personal, una mica càustica, ho confesso. Naturalment que en tinc un bon grapat, però us faré el favor de fer-vos-en conèixer només un altre parell , i segurament ja en tindreu prou.

El Nen que jeu a la palla
hauria d'estar emprenyat.
Ve per predicar bondat
als més grans i a la quitxalla
i veu que el propòsit falla
quasi tot l'any, un mes tret.
Nadal commou, és un fet
i ens omple el cor de tendresa;
Però és un mes de gentilesa
per onze de mala llet.

I el segon:
Quan arriben els Nadals
sembla que afluixem les molles
en allò de les virolles
i ens tornem sentimentals,
generosos, lliberals...
I amb vehemència cristiana
fem el que el cor ens demana:
buscar un pobre ben galdós
i donar-li un duro, o dos,
perquè no passi més gana.

També escrivia versos a gent pública, sempre satírics.( La sàtira permet dir coses que dites d'una altra manera podrien molestar).

A en Fraga Iribarne li vaig enviar un sonet que començava així:

Paladí ferm d'una impossible Espanya
passada, poble a poble, pel embut,
volies fer bessones, caparrut,
La Manxa, La Rioja i la Cerdanya.

El bo del cas és que em va contestar en una targeta escrita a ma que deia: "Le agradezco el bello poema escrito en la hermosa lengua de Maragall, sobre un tema que yo conozco mucho, como vasco-gallego". (Geni i figura. ¿ O no ?).

Al Molt Honorable també li he escrit en moltes ocasions, en vers i en prosa. Una vegada fèiem el sopar de Santa Eulàlia, que era la festa de Barna-Centre, al saló dels miralls, del Teatre Liceu, i que després de l'incendi havia quedat intacte.

Com que venien eleccions van acceptar la invitació convergents i socialistes, Generalitat i Ajuntament.

La primera taula la formaven el nostre President i les màximes jerarquies presents. La segona era la meva, com Vicepresident de Barna-Centre, en Xavier Casas, com Regidor del Districte i fins les deu persones que cabien a la taula, consellers i regidors i altres membres de la nostra Junta.

Aprofitàvem la festa per fer homenatge a dos Presidents de la nostra Federació, l'Antoni Capel, del carrer de Ferran i en Josep Esteve del carrer de la Boqueria, que havien tancat el negoci per jubilació i deixaven el càrrec a un altre comerciant en actiu. Vaig llegir dos sonets que, al menys als homenatjats, els van agradar de debò.

Després del sopar es van ajuntar les dues primeres taules per fer una xerrada tots plegats. Jo tenia el molt Honorable dos seients més a l'esquerra i tot d'un plegat, posant els colzes sobre els genolls per veure'm la cara, em diu : -"I vostè, a més de fer versos, amb què es guanya la vida ? " - I jo li vaig dir, sense falsa modèstia, perquè sabés que Barna-Centre la portàvem gent de prou pes dins el barri Gòtic : "Tinc una taverna aquí al davant, El Pla de l'os."

Tinc de dir que tant el Molt Honorable com la seva esposa la Marta Ferrussola, tenen una memòria envejable . A ella la vaig acompanyar tot un matí pel mercat de la Boqueria i em va sorprendre la quantitat de coneixements que té de la gent, de la que en sap vida i miracles. "-Què fa l'Anton, allò del genoll, ja es va curar ? - i mil preguntes ben personals a persones que la saludaven. I el seu marit, dues vegades que l'he vist després d'aquell sopar, m'ha mirat pujant les celles en una muda pregunta : -" Com va la taverna ? "

Ara recordo un petit llibre de versos que vaig publicar i que quan ho va saber en Francesc Compte, que era Gerent de Procivesa, em va demanar que en dediqués un a cada company del Consell d'Administració. I com que aquella Societat es va formar per consens municipal, el Consell el formaven tots els partits polítics, les Societats de Serveis i entitats de crèdit induïdes a invertir des de la política, i només l'Enric Vives i jo representant el capital que havíem aportat la societat civil , Barna Centre i Amics de la Rambla.

Així doncs, el meu llibret el tenen tots els polítics que es mouen per casa nostra, crec que sense cap excepció, i l'anècdota que vull explicar és que un dia, en un sopar del partit socialista a l'Hotel Orient, davant tota la plana major, em va provocar algú, no diré qui, a recitar un sonet. I ho vaig fer:

Emfàtics i superbes a l'Estat
van arribar presumint d'honradesa
i prometent que amb molta rapidesa
seriem el país de la Igualtat.
I el vers últim deia:
Si jo fos socialista, ploraria.

Em tornen al cap, sovint, part de versos que he escrit fa anys. Segur que no es mereixen cap premi literari, però també segur que estic content d'haver-los escrit. Uns exemples. A en Josep Maria Llagostera, enginyer i home de cervell molt especulatiu i que de vegades no el pots seguir, jugant al bridge o al dòmino :

Enginyer de cervell superdotat
d'un tipus de neurona aventurera,
que mai va pel camí que fa drecera
si n'hi ha un altre de més complicat.

A les primeres noies que vaig veure a la platja sense sostenidors :
A l'aire fresc, alegres, els teus pits
i el cul honest, tapat amb una veta,
t'amaga, pudorosa, la figueta
un tros de roba que no fa dos dits.

I per no cansar-vos amb versos i versos, quan ja he reconegut que aquest no és un tema de moda, apuntaré, prometo que com última mostra, la sexteta final d'un sonet dedicat a un dels amics més bons que he tingut, quan va complir els cinquanta anys.

Era en Jordi Colominas i Riba , a qui sempre he envejat la manera de viure i la manera de morir.

L'optimisme és un do que en tu destaca i l'alegria un luxe de diari.

Tens bon cor, bons amics, bona butxaca, bon perdre i bon guanyar. Jo en soc notari.

Fas l'amor amb la vida, "nyaca-nyaca" amb un orgasme llarg, cinquantenari