Poesia, amor i un xic de bogeria

Hi ha qui diu que la poesia és un art,
i a vegades penso que, rés més lluny de la realitat,
després de tants anys d'escriure
resulta ser un món tot amanyagat!

Primer arriba el gran desencís
quan te n'adones que ets un gran desconegut
tot i que més tard ho valores
i fins i tot n'hi treus un bon entrellat.

Al meu entendre, la poesia és quelcom més senzill,
és viure, sentir, transmetre, escoltar,
és fer l'amor acompanyats de sol i lluna
és estimar sense pors i plasmar-ho en una fulla.

És fer sentir, al que t'escolta o llegeix,
allò que el cor et dictava tot just al donar-li vida.
Tan se val l'habilitat dels rebuscats rodolins
o les mal anomenades llicències poètiques.

Dins del meu món, submergit en mig de la incompresa anarquia
sento que les lleis estan fetes per a no complir-les
i vaig fent camí quasi bé nua d'imposicions
i revestida d'autèntics i excitants sentiments.

Sentiments que omplen la meva vida
i que neixen a cada instant transformats en poesia
l'autèntica i veritable, la que mai podran comprendre
tots aquells que viuen en la tenebra de la ignorància.

M'agrada viure envoltada de milers de flors,
però no de les que neixen en la exuberant primavera
sinó de les que veuen la llum en plena tardor,
petites, insignificants, humils i en lluita constant per a sobreviure.

Poca gent és capaç de gaudir de la seva excepcional bellesa,
passen la seva vida completament desapercebudes
perdudes en mig de desconegudes valls i muntanyes,
necessitant tan sols per a sobreviure, el sol i l'aigua de la pluja.

Malauradament, continuem guiant-nos per les aparences,
valorem per damunt de tot, el jardí de procedència,
la seva mida i color, així com les mans, suposadament expertes,
de tots aquells que tenen cura d'elles per a fer-les úniques i importants.

Poesia, amor i un xic de bogeria, així definiria jo la meva vida
i la de tants i tants, anònims poetes,
una barreja magistral que forma un tot homogeni
i el transforma en el veritable art convertit en dolça poesia.