Poemes sense títol

Un relat de: Mon Pons

POEMES SENSE TÍTOL

I

Ara,
S'ha aturat en sec
El vent
Que balancejava
Les branques
Que es debatien
Entre l'oratge i la tenebra
Fins que es perdien
En l'oblit.

Ara,
Buscant
Darrera els lilàs
Una carícia
Desconeguda
I vagant
Hores i hores
Amb brisa suau
I obscena
Assumint la incertesa
De les passions
A l'hora d'alba
On la lluna es dissol
A l'horitzó
Amb més embranzida
Que un ocell que emigra.

Ara,
Tot es confon
Amb el roig del cel.

II

Murmura l'eco
On es perden
I es retroben
Pètals frescs
De rosa blanca.
(Mentrestant, amb monstruosa serenitat, s'originà una tempesta i la nit s'ha estès damunt el mar...)

III

Només
De cara el mar
Si la brisa es mou
Les gelades matinals
Trenquen els miralls
Omplint de clarors
Fantàstiques
Dreceres subtils
Que escurcen el camí
Deformant
La realitat
Arran mateix de l'aigua.


IV

L'embolcalla l'aire
Amb cordes metàl·liques
La més vasta de les solituds.

I,
entre branques trèmules d'arbre desproveït de fórmules triades,
Viu
Atribolada vida.

(Atribolada vida, tan insòlita. Tan.)

V

L'embriaguesa ho envaí tot.
I davallà lentament
Pas a pas,
Entre silencis i secrets,
Un cel infinit.

Aleshores,
Fou tot U.
Amb extrema fervor
Els esqueixos gemats
Evaporats pels somnis
Que endevinaven
El punt precís.
I amb lassitud indefinible
De les ombres
Oscil·lants
En hora immediata
D'arribar al capvespre.

VI

Cor blanc
Cor negre
Sota les pedres.
I l'enigma es fa visible.

I res més...

(Tot just ahir, els colors més salvatges s'esdevenien blaus, d'un blau intens. Per camps daurats i camins ombrívols, resseguits per rengles de petjades enfangades, havia plogut i les cendres de l'hivern quiet es perdien, defallint com tots els cors.)

I res més...

S'ha fet de nit
Mentre el rellotge ho diu
Buit de memòria
Un dia de Novembre.


VII

S'hagués fet el poema més trist
Quan sobraven les paraules
Que tornen sovint
Amb gran misteri.

Damunt els llavis
Sonen les campanes
Amb raó
No sempre justa
Tot i que no serveixi de res
Amb la vida
Tibant com una corda
I travessant el pendent
On el vent s'aixeca
Oberta-ment,
Per arribar una mica més amunt,
Entre pedres trossejades.

Estrany, molt estrany...
Paraules, només paraules...
Cerimònia esplendent d'imatges,
Com si no hagués passat mai la boira.

VIII

Després d'un llarg silenci
Imposat
Per qui en són reflex
De les ventades
Recorden,
Sense rems
Ni fressa
Ni quietud,
Les coses.

Tot amb tot.
Cadascú amb el seu somni
Obert
Per les esquerdes
Dels murs
Assetjats per ningú.

Finalment,
Quan
La foguera
Escurça la nit
Amb cordills de llum
I fulles voladisses,
Es veu
Filtrar-se el temps
Que se'n va
Amb un somriure


IX

A veu baixa
Airejant
Amb la mirada
Jocs confidents... (invisibles dibuixos fets amb mel i cendra calenta, damunt terra verge, mentre es fa fosc.)

Vespreja.
I ja de nit,
Per alegrar-se
L'instant
I flairar farigoles
Drecera amunt.

X

L'àgil trepig
De les passes
Asimètriques
Desfà
L'encís
Del silenci... (Ales de papallona, esgrogueïdes per l'oratge, fan oscil·lar el brogit de les multituds.)

Una a una,
Deixen
Com empremta
L'última síl·laba...

(Paràgraf insòlit en lletra cursiva.)

XI

Lentament,
Amb alfabet propi
I sense esforç,
Una pluja
D'estels (esvaïts)
Dibuixen
Un7,
Sense pronòstics
Ni auguris,
Al punt de mitjanit...

(... allà on s'hi domina la vall que sovint hi floreixen violetes)


XII

Reprenen el vol
Tres notes
En la fosca.

S'han fet de gel
Enlaire
Damunt sostres decrèpits.
(Amb to suspès, allunyant-se amb les darreres clarors.)


XIII

Cap-el-tard,
Dins l'ombra
Preses
En un cercle
Fins al fons de tot
Del cor
Vanes paraules,
Endutes
Per la blanca rosada,
Encara visible,
Entre el no-res
I els joncs de la ribera.

Però,
Des de la finestra,
(on els grocs es mostren dubtosos, pàgines en blanc esquivant imatges passatgeres...)
Sent,
S'ajeu
I escolta
L'instant breu.
I reposa
(assenyalant tremolosament el seu sexe, doblegat de saliva i resseguit tantes vegades...)
Amb dolça calma,
Amunt i avall,
Enfonsant-se els dits
Sota l'herba fosca.

IV

Paorosa
I tan bella
Com és la nit,
Quan els estels
Es troben junts... (qui ho diria.)

Dirien que
Arreu hi ha foc (i la seva essència, a través de les formes, braseja les altures.)

I de dalt,
Morint
De recança
Un mar...
(Aleshores, tot calla del tot.)


V

A poc a poc
S'esbossen
Tot de matisos
Que s'obren
Vers l'incògnit...

És més de mitjanit
I refent
De cap a cap
Les lletres
S'ha fet.
Altra vegada,
Molt tard.
(Sempre es fa tard...)

Sí, hi ha tristesa
Darrera
Les paraules
I sovint dins l'ànima
On ningú sap
Definir
La intensitat
De la mirada...

(Això és solitud. Allà, molt enllà, es dibuixen, senzillament i a tongades, altres reculls i anècdotes de la vida. I punt)

VI

Els vestigis
Caducs
D'aquesta tarda
No tenen lloc
Ni troben recés
Per estar-se-hi
Els ocells.
Mai no han existit
Els conceptes
D'espai
En aquesta enrajolada casa
Desfeta
Qui ha donat
Mostra breu
La mà
Que la dibuixava
A llapis i pastel.

Finalment,
Secrets de la terra
De l'aire
I del cor
Entre bombolles
De sabó
Que n'acaronen
Les vores
Del desig
(Enmig d'esguards que s'avesen cap el vermell, moguen-se sense recança.)


VII

No hi fa res que es tanquin els ulls en la lògica de les evidències, de nit.

Una mica més que res,
I un traç
Ferm
Ratlla
El terra
Mesurant
Les paraules
I no el temps...
On les aigües
Es desborden
Implacables,
Resistint-se
Al silenci...
Preludis
I representacions
grotesques
Que simulen
La vida
D'aparença
Sense essència
Com una rosa blanca.





Comentaris

  • Gràcies![Ofensiu]
    Mon Pons | 12-12-2004

    Gràcies pel comentari, suposo que ets una lectora, no?

  • Oberta-ment[Ofensiu]
    entoonces | 12-12-2004 | Valoració: 10

    Com la pluja,
    impossible d'atrapar cadascuna de les gotes,
    l'única opció és deixar-se mullar.
    Estic ben xopa.