Poemes nus: La mesura de la solitud

i ambdues concisses. Dues terceres parts semblen tractats científics, la darrera clou el poema amb una sentència plena de sentiments.

Gràcies, d.

S'ha mesurat, fins i tot, el pretès pes de l'ànima, no sé quants grams que perd el cos humà en traspassar. Els científics van de corcoll mirant de mesurar el pes de l'univers, la matèria fosca que no veiem però notem.
Quin és el pes específic de l'absència? Quin és l'efecte gravitatori de la necessitat de l'altre? Quina és la força que manté unides les partícules dels nuclis d'àtoms distants?
Quina física podrà rescatar-nos del misteri de la solitud compartida per dues ments infatigablement encadenades?
Com es pot mesurar la tangència dels cossos separats per centenars de quilòmetres?
Principi d'incertitud de la matèria subatòmica, aigua sense pes on neden els sentiments: potser només impulsos d'energia inestable i mudadissa...
Un poema tan nu i tan vestit d'emoció, ens brindes! No es pot mesurar en nombre de síl·labes. L'ordenació geomètrica de la seva quantificació a penes evoca res, la teva aigua, la que et constitueix, és el moviment del líquid al contacte en el calor, supercordes movent-se d'una manera que cap càlcul creat per l'home ha pogut encara reproduir ni, menys encara, reduir a la previsibilitat.
Una abraçada forta, forta,
franz

la mesura de sentiments. De fet, cada cop estic més convençuda que la intensitat d'aquests és única en cadascú de nosaltres i incomparable amb la resta. Per això probablement és tan important ser capaços de transmetre'ls més enllà de les paraules. Com l'Anagnost, penso que ens has fet una aclucada d'ull amb aquest poema original que ens vol fer ser conscients d'aquesta realitat.
Una abraçada

Com a fantasia o com a pretensiosa imaginació podriem dir que els sentiments estan dins els límits que has citat: el nostre pes, altura, percentatge de líquid i sòlid i una petita part de qui saq què. Físicament els humans no som gaire cosa: un munt d'aigua amuntegada amb quatre ossos i una mica de carn, però en canvi, alberguem aspectes que ens fan diferents de la resta d'éssers vius: la inteligència, sentiments molt complexos, etc.

Pels que creiem que existeixen uns sentiments nobles que poden ser pervertits o fecunds i profitosos el físic no importa tant com l'esperit. No confonguem sentiments amb esperit, els sentiments son comuns a la majoria, cadascú li dóna més importancia a uns sentiments que d'altres, i, crec, que això provoca l'enfrontament o la unió. L'esperit de la persona és quelcom més místic i invisible a primera vista, l'esperit de la gent ha creat grans mites a través del temps, però ara no estic per parlar d'això, un altre dia....

Felicitats pel poema.... molt original.

Estic convençut que aquest poema és un exercici estilístic, una picada d'ull al lector, però que en el fons tu tampoc no la mesures, la solitud. Si més no, no la quantifiques amb xifres tan fredes com les de la primera estrofa. I això no obstant, com a poeta que ets, et pots permetre aquestes llicències que, d'altra banda, fan les delícies de lectors com jo.