Poemes nocturns

Tots estem fets de versos i poemes, potser només canvia la rima i la metàfora... I de nit som el que durant el dia resta adormit o mal dissimulat.


Salut.
onatge

fins que la solitud no t'abandona..

Bons versos,bon ritme.Una abraçada immensa!

Aquest poema es el primer relat teu que llegeixo i em sembla un poema magnific on es percebeixen molts sentiments.Una joia que m'anima a seguir caminant per la teva trajectoria literaria.
Una abraçada.

Tal i com molt bé, com sempre, ens exposes en el teu poema els "els (...)batecs reposats
en petits bocins de paper" de molts poetes que llegim, i que estan escampats "dins les esferes del temps", ens fan vibrar, moltes ocasions , a través del temps, sentiments adormits, que tal i com ells, també hem experimentat. Pot ser, d'aqueta manera, el seu art sublim ens fa sentir que no estem del tot sols.
Crec que la idea central del poema es resumeix al final amb el vers "
Nosaltres, delirants
com gossos afamats
podrem devorar-los
una altra vegada
i tornar a reeixir. "
Un tema original en un poema rodó.
Un plaer llegir-te.
Un petó molt gran!!!:)))))

Tan sols sóc una aficionada, i sé poquíssim de poesia i d'art en general, però no tan poc que no sàpiga veure la diferència entre un poema de tants i un POEMA, així en majúscules. Crec que, potser ja t'ho he dit en algun altre comentari, el teu domini del lleguatge es enorme i m'admira la teva (aparent) facilitat per desxifrar i aprofundir en els sentiments teus. Sentiments que transcendeixen i esdevenen de tots els lectors que, com per exemple jo, s'identifiquen amb ells. Aquest, el de transcendir, és un do que tenen el artistes i t'ho ho has aconseguit.

L'enhorabona de tot cor.

S.

M'encanta com has descrit el processament d'uns versos, a partir de la seva creació per part del poeta, fins arribar a ser percebuts per cada lector a qui, òbviament, arriben de manera diferent segons sigui la seva sensibilitat i la seva capacitat de comprensió.

La solitud és, moltes vegades, l'ànima d'un poema, a l'entorn de la qual s'esbossen retalls d'una vida i d'un sentiment, i poden quedar plasmats en bells fragments com aquest:

"...
No estàs sol,
la solitud és amb tu
i amb mi,
amant fidel impertorbable,
companya de vida altiva
que et fa escriure
els teus batecs reposats
en petits bocins de paper
perquè els escampis
dins les esferes del temps
..."

Un poema preciós, gypsy. Evocador de molts sentiments, de molta nostàlgia i de la necessitat imperiosa d'escampar, i compartir, aquestes sensacions amb persones, potser anònimes i invisibles, però que saps que estan en algun lloc rebent, d'una forma o d'una altra, els crits silenciosos que tu escrius en un paper.

I, per acabar, permet-me un humil consell: no et facis mala sang amb res ni ningú... suposo que ja m'entens. Crec que no paga la pena. Cadascú és com és i és molt lloable el fet de respectar-ho i respectar-nos les diferents maneres de ser de cadascú.. Només això. Una vegada em vas dir que creies que jo no era persona que digués res perquè sí, que sempre hi havia una raó al darrera dels meus comentaris. Gràcies per l'elogi. És per això que he gosat fer-te aquest petit apunt.

Una abraçada ben gran, gypsy, i felicitats per aconseguir poemes tan bells i sentits com aquest.

Llegir
per aprendre,
rellegir
per gaudir,
aclocar els ulls
per somiar,
somiar
per escriure...
Endavant!

m'ha encantat la biografia...

"non, je ne suis jamais seul avec ma solitude..."

mai estas sol !
la solitud es la mes tendre companya
mai defrauda,
mai enganya,
mai abandona,
es la sombra del teu viure .
es una quimera , un angel , un desig.

ha la dolça solitud...

Avet_blau

Jo hi era present aquell vespre, quan a raig i amb oportuna inspiració, vas trobar els mots justos de consol per ell/ella.(l'Anna )
I tens una força verbal! Una contundència! La soledat que som si emfatizem les diferències i la comunitat que som si ens con-fonem en les semblances...
Com lloba afamada m'alimento de paraules teves i en elles em faig una mica tu perquè no estiguis tan sola, per no estar jo tan sola.
Tu ets la part del tot que està atenta al punt tràgic, que vigila el barranc i els perills. Allà estàs alçant la bandera de la consciència: no oblideu que som sols, que hi ha el fred, que hi ha l'abandó. I gràcies a aquesta consciència tens a punt paraules, carinyus, companyies que ens regales, que ens sembres. La consciència de la soledat i el fred et fa encendre sempre el foc.
Ai! gypsy, com m'enrollo! Avui estic rollera!
Apa, t'abraço fort!

La solitud
la pense com un membre més de mi, una part quasi física, com un órgan, una mar interna i immensa.
Per ella podem mesurar-nos, saber la nostra mida, i de quant ens necessitem els uns als altres.
Com tot, també té la seua cara fosca. Una hipnòtica tenebra, una profunditat, que ens atrapa dolçament, i ens xucla sense remei sinó hi ha una mà (millor un bes), o una ferma voluntat que ens retorne a la superfície.
Aquest capbussar-se constant, però, per mi, és del tot necessari i indefugible, com un altre respirar. (uau quina parrafada!)
Bell poema, gitanne, una reflexió serena.
Un bes, i gràcies pels teus comentaris ; t'assegure que dins de mi no hi cap tanta cosa com em dius. Em sento aclaparat.
Un bes, gitanne encesa.

Gypsy: Ets una persona encantadora. El poema se'm fa difícil d'entendre; no estic acostumat a llegir poesia. Però de ben segur que m'hi aniré apropant del teu braç.

No estàs sol,
la solitud és amb tu
i amb mi,

Apreciada Gypsy: Si tens temps, m'explicaràs per què la solitud és amb tu i amb mi, en comptes d'estar amb tu i amb mi?

Petons del pellpintada.

Quan he llegit el teu poema, he recordat els versos de Vicent Andrés Estellés, sobretot per la referència a la nocturnitat i la solitud del poeta. Ahí van:

"Assumiràs la veu d'un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t'han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble..."

Tu escriu, que jo seguiré devorant els teus poemes.
Una forta abraçada!

FRANCESC

i visc
em faig poeta del vent i el sentiment
i no pas de les paraules que res em diuen

M'ha agradat molt. Expresses molt bé la solitud que necessita l'escriptor per crear el seu món que, a la vegada, pot servir com a enriquiment, consol o distracció de molts éssers humans.

Potser busquem paraules per fugir de la solitud, o tot el contrari, perquè ens hi portin.
És una fidel companya de viatge, tan necessària com angoixant, absolutament contradictòria. Amb ella hem conegut les pors més humanes, però també gràcies a ella hem dibuixat imatges amb paraules que ens han calmat aquestes mateixes pors.
Aquestes paraules han passat a formar part de la solitud d'altres persones, i així fins a l'infinit....
Un poema d'una bellesa estranyament serena.

Uns petons gypsy,
manel

M'identifico en el què dius. De vegades brindo amb copa de solitud i beso la soledat...

una abraçada