Poema que comença i no s'acaba

Un relat de: davidnez
Ets tant bonica.
Ets tant baixeta.
Tens un cor gegant.
T'agrada tenir-ho tot controlat.

Però els ocells volen lliures.
Quan penso en tu...
Respiro profundament...

Ets tant divertida.
Ets tant ordenada.
Vull viure al teu costat.
Ni a sota, ni a d'alt, al teu costat.

Perquè els ocells volen lliures.
Quan penso en tu...
Respiro profundament...

Ets tant enginyosa.
Ets tant estudiosa.
Que ho saps tot.
Que ho saps tot.

Perquè els ocells volen lliures.
Quan penso en tu...
Respiro profundament...

No pares mai quieta.
No estàs mai tranquila.
Que et trobo a faltar.
Que ho trobo a faltar.

Però els ocells volen lliures també.
Quan penso en tu...
Respiro profundament...

T'esforces tant.
A vegades et quedes buida.
Que ho donaria tot per tu.
Que em quedo sense respostes.

Perquè els ocells volen lliures també.
Quan penso en tu...
Respiro profundament...

Fas uns petons tant tendres.
Que a vegades me'ls menjaria.
Però me'ls acabaria avui i no en tindria per demà.

Així que només et torno els petons.
Perquè els ocells volen lliures també.
Quan penso en tu...
Respiro profundament...

Tu i jo som un poema que comença i no s'acaba.
Com un home i una dona.
Que volen lliures agafats de la mà.

Comentaris

  • Gràcies Pepa[Ofensiu]
    davidnez | 24-01-2017

    Moltes gràcies Pepa!

    Quan tens el cor tranquil, pots escriure lliurement i suren coses així.
    Em recomanes algun dels teus textos? Que em passaré a llegir-te quan tingui una estona.

    Petons,

    David

  • No entra a concurs[Ofensiu]


    Benvolgut/da: has clicat per error que els teus relats volen entrar al concurs de microrelats de l'ARC. Si us plau, si vols participar-hi informa't primer de les bases. No cliquis indiscriminadament la casella del concurs cada vegada que pengis un relat. Gràcies.
    Comissió de Concursos - Associació de Relataires en Català