Poema irregular

Poema irregular

En paraules masoveres:

Al vermell li diuen roig,
a l'escombra, granera.
El llangardaix és un fardatxo,
i el ramat és la rabera.

El cuc és una furga,
el be és un corder,
l'atuell és una engerra
i el xafarder un sorier.

Les patates són pataques,
les mongetes, fesols,
el bacallà, abadeixo.
La llum d'oli, és un cressol.

L'arada és la xeruga,
la galleda, un poval,
el càntir, una marraixa,
la rama seca, un tarranc.
I si s'ha quedat dalt de l'abre,
aleshores un burxanc.

El blat de moro és panís,
el cotó fluix és cotó-amb-pèl,
i el que està en pilotes,
s'ha quedat de pèl a pèl.

El malalt està dolent,
el dolent és un ruïn .
Un globus és un bufa,
i el mirall és un espill.

Una persona gran és el tio,
al tio li diuen oncle.
Rentar el plats, és escurar,
i agafar olives del terra
allà en diuen plegar.


Les mitges són unes calces,
les calces són els calçons.
El rusc d'abelles es un baso,
i els escorpins són escurçons.

La guineu és la rabosa,
la pendent, una costera,
la poma, una massana,
i dir "almenys" es diu "sis-que-ra".

Qui no presta atenció és un taboll.
Unitat de mida, varsella,
i vent de dalt amb arabogues,
es la bardissa o doron don.

Una bufetada és una tamborinada,
el que es fa pesat, un corromput,
la mentida, una parallofa,
i per dir doncs, en diuen pus.

Tenim que acabar el poema
no ha de fer-se pesat.
En aquest hi han les paraules
que em burxaven dintre el cap.
Poc a poc en cercarem altres
per anar omplin el sac.

Mira si era corromput
pus per dir una parallofa
una tamborinada ha rebut.
I així acabaria l'estrofa,
I aquest poema.

Fifo -