Poema de cor en soledat

Un relat de: Roserdeljardi

Senyor afincat a la terra,
buit de materia essencial,
t'has ficat dins la meua,
la meua ánima sense fam.

No tenia de res fam
ni de desig ni de sort
i l'has omplida tota
d'un sentiment tan boig.

I ja no puc fer-la servir
sense que pense en la obsesió
que tinc per sentir-me bella
davant dels seus ulls de dolç.

Els seus dits reflexen ferides
mai jo les podre curar
perqué han estat preferides
d'una altra pell mes suau.

Em dol aquest sentiment
que ocupa tot el meu cor
i no se perqué he de patir
si a açó jo no li tinc por.

Estimar es massa fácil
acceptar-ho encara més
pero a fer frenar els teus anims
el vorel no ajuda gens.

No se com acabar els poemes
no se com dir que es dolent,
no se com dur els desitjos
a un oblit permanent.

Señor ple de faena
m'has degut de portar
al meu cor la indeséncia
d'estimar en amagat.

Perqué: ¿A qui li demane ajuda
en un cas tan especial
si el meu cor se la juga
en cada xicotet pas?

No hi ha res a fer
domés escriure i plorar
plorar com un indefens
cor en soledat.

Comentaris

  • De cor atabalat[Ofensiu]
    Densito | 31-07-2007 | Valoració: 9

    Un poema veritablement dolç.
    una crida per saber que passa a dins del cor.
    per que ens fa sentir coses que fins ara no em sentit. bogeries podríem dir , que amb el temps sabrem apreciar millor.

    "No se com acabar els poemes
    no se com dir que es dolent,
    no se com dur els desitjos
    a un oblit permanent."

    aquest versos m'han arribat.
    Felicitacions
    Densito

  • Ha sigut..[Ofensiu]
    Ledesma Luna | 22-01-2007 | Valoració: 9

    molt profund. Les teves paraules i els teus versos m'han fet llegir el poema poc a poc, i amb veu baixa; el lector es queda amb la idea de que hi ha un cor dolgut i ferit darrere d'aquells versos.

    Petons