Poema d'amor (o L'amor no em deixa anar a pixar)

Diuen que és una melodia i un sac de combustible.
O bé, un cable posat en espiral al voltant d'una cama,
un ull rebentat que vessa suc de préssec caducat
o un cor de vedell foradat amb glaçons de rosada.
Un munt d'esponges que caminen soles, diuen d'altres.

Es creu que amb una mica de tinta de color serpentina
farà que la pell se'm torni cruixent i salvatge,
o que les petites aixelles d'entre les cuixes
em quedaran recobertes de vellut, seda i diamants.


A mi, se'm presenta com un pot d'ungles transparents,
que es dediquen a rascar les panxes de les orugues
i que no tenen ni idea de com fer sortir bolets de sota els llibres.
Em fa jeure damunt d'un llit recobert d'estúpides sabates
i de grills somrients que duen xeringues entre els dits.

I es creu que un bolígraf aguantat entre les dents
farà que llenci les calces de fusta des de la teulada,
o que m'arrenqui el cabell del braç a queixalades
i faci anells i collarets amb les meves pròpies venes.


Si és que, caure sobre un pal sec, no em serveix de res
quan el que tinc, en realitat,
són moltes, moltíssimes ganes d'anar a pixar.