Poema d'amor en la vida i en la mort

Avui el que em passa pel cap
no és altra cosa que la teva mirada ensucrada
i aquest desig irreprimible de tenir-te tota entre les dents...,
mossegar llavis molsuts delicadament
i tocar la llengua de manera clandestina, volguda
i amb aquella sensació de fer veure qui ningú ens mira
mentre fonem les ganes de menjar-nos el cos
amb una xocolata calenta tirada pel damunt
com si es tractés d'una catifa
mil·limètricament pensada
amb tots els detalls haguts i per haver.
No hi haurà res millor per fer, ningú podrà intervenir
en aquesta tan nostra imaginació de fer-nos l'amor
sabent que com sempre arribarà el moment de compartir desitjos
perquè haurem tingut temps de pensar-hi durant el dia estressant...,
temps de preferir nits agonitzants, terribles passats per oblidar,
revoltes absurdes de ràbia interna
i discussions sense sentit.
I si,
ara ja si que refem les nostres diferències,
arriba el moment esperat pels nostres cossos cansats.
La desgràcia no farà acte de presència
i ens arribaran els orgasmes enmig de plaers descontrolats...,
llavors serà quan morirem l'un dins de l'altra
i el temps aturarà tots els rellotges
per fer saber a tothom la gran intensitat viscuda de nosaltres
perquè som dos éssers irrepetibles.
I es dirà que ens vàrem voler tenir sense tenir-nos,
que ens estimàvem sense estimar-nos
i ens odiàvem sense odiar-nos
i fèiem l'amor sense fer-lo.
Es dirà que la nostra mort
és una lluita constant de fracassos
arreglats a base de fermesa i convicció.

Direm doncs, que la mort
és un vincle que uneix els éssers estimats del passat amb el present
sabent que la pròpia vida serà el record que perdurarà en la memòria col·lectiva.