POEMA-CANÇÒ DE REALITAT

Fa temps tinc recança al cor, sé per què. Em miro a l’espill de la vida i veig un món del qual sóc protagonista... m’agradaria que aquet reflex tingués la joia de l’alegria, però no, lluny dels meus desitjos, un baf d’injustícies i despietats esdevenen llàgrimes d’humanitat que parlen, em parlen amb crits desesperats davallant com torrents pel cristall del meu voler. Són milions, i jo els llanço la meva mà, però l’ambició i l’egoisme del meu món me la talla tots els dies a toc d’explotació, de productivitat, de competitivitat , de consumisme i creixement indefinit. Sé que estem arribant al final d’un camí que ens porta al precipici, doncs la consciència de la vida ens alerta dels seus límits. Nosaltres, les persones, també som limitades, però sembla que aquells que manen del món no ho volen entendre.
He escrit i recitat aquesta poesia, he cantat algunes estrofes, em perdonareu per les mancances de la veu, però, és un meu desig de l’ànima. Gràcies.