Poc temps, massa paraules

Cada gota que raja d'un suspir
cada bes que evapora el riu
em recorda a tu, em recorda que hi sóc i que hi visc.

Potser allà en un món on voldria viure estimant-te sense cap camí inversemblant que em fes entrebancar.

Enfront, la teva porta. S'allunya deixant enrere un curt i alhora intens esforç per caminar plegats...


Potser en una realitat fins ara coberta per un mantell que cobria i protegia les meves pors i sentiments, un mantell de petites mentides que em resguardaven.

Tot trobant una petita esquerda m'he volgut endinsar en el teu món; he deixat enrere la petita manta que de petits la mare ens acotxa per descansar; he trencat les pors i les mentides que entreteixien la meva gàbia.

No obstant hauría, digues si m'equivoco petit mirall, d'haver près el camí i no la drecera al teu cor. T'has espantat en veure'm arribar, no m'hi esperaves tan aviat, encara guardes quelcoms i esquitxos d'aquells qui vas estimar;
He arribat en un moment d'incertesa essent jo l'interrogant, m'he emboirat per a intentar-te donar la mà sense, com aquell qui diu esser gat, no desconfiis del meu sentir i n'hem trobat una petita resposta.

Ha d'esser la realitat? serà el que s'esdevingui com a fruit del present; ni 100 0raons per estimar i oblidar, ni aquells que veuen blanc on tu vols veure negre ja que per a nosaltrs un color es mes que vida, no, no podràn separar una gota d'un riu, ni evitar el nostre suspir després d'un bes.