Cercador
POC ABANS DE LES ELECCIONS EUROPEES...(L'ANOIA)
Un relat de: jomagi- Compartir:
POC ABANS DE LES ELECCIONS EUROPEES... (L’ANOIA)
El dia s’alçava amb la lluminositat esplendorosa i diàfana d’un mes d’abril. Des del llit estant, d’estil mallorquí, situat en la principal habitació del gran casalici, heretat prematurament feia ja molts anys; va presuposar amb certesa lògica que, en les llars de classe baixa dels voltants, els seus veïns residents tot i la crisi, també mandrejaven més del compte. Era diumenge.
La diferencia però, entre ell i les demés ànimes del voltant era abismal, d’això n’estava ben convençut. Perquè pensava així? Doncs perquè en tenia evidencies fefaents. Des de feia molt de temps, el que li passava era digne d’estudi. I el més preocupant, tot allò que li succeïa no observava les regles de la lògica.
Quan el majordom anuncià l’arribada del metge Basté i Borrell, va sortir a rebre’l tant eixerit i despert com pogué.
-Com evoluciona tot això, senyor Robert? –digué el facultatiu mentre feien la rutinària encaixada de mans.
-Si haig dir la veritat tot segueix insistentment igual –contestà contundent i convincent en Robert.
Amb cara de preocupació, el metge consuetudinari d’aquella nissaga familiar ja difunta del senyor Robert, digué:
-Si em permeteu, jo heus suggereixo d’anar al Clínic. Allí podrien fer-vos unes proves especifiques...
En Robert l’interrompi amb certa brusquedat.
-No insistiu. Prefereixo no tenir de caure-hi mai en mans d’especialistes. No hi veig cap raó imperiosa, a la fi i al cap és un procés repetitiu i de moment, satisfactòriament reversible, ja m’hi vaig acostumant. Ara!... vos sobretot, sovintegeu les visites; sou l’únic de que puc fiar-me’n. Perquè arribada l’hora que l’assumpte vagi de veres, vull dir que sigui definitiu, sols vos tindreu l’última paraula. Abans no.
-D’acord, d’acord, com vos vulgueu. Però sapigueu que estem davant d’un misteri immens i inescrutable, on la medicina podria treure’n grans descobertes científiques –digué neguitosament el metge.
Res. Es farà el que jo dic. D’això... els fons econòmics que lliuro anualment al Col•legi de Metges, oi que em donen suficient potestat perquè es faci la meva voluntat? No sé penso jo...
Passaren els dies, mesos i alguns anys que, en Robert sol com un mussol, envoltat d’ordinadors i de telefonia IP d’última generació, en aquella immensa casa vuitcentista, servit acuradament pels set o vuit criats sota la supervisió del majordom principal, continuà cada nit amb aquell misteriós problema. Evidentment les visites regulars del metge Basté i Borrell seguiren cada dia, fent més suportable el control d’aquella enigmàtica situació.
Fins que inevitablement, bé per la mateixa dinàmica o perquè algun mecanisme va començar a fallar negativament, el metge habitual va fer l’ultima visita al ara ja difunt senyor Robert Cardellach-Guasch.
Transcorreguts ben bé tretze o catorze mesos de ser incinerat, i després d’innombrables anades diàries, seguint les ordres del majordom principal, nomenat marmessor universal de tots els bens del que fou el seu amo; visità diàriament el panteó de la família Cardellach-Guasch amb una finalitat concreta: la d’observar la immobilitat estàtica de la immensa làpida de marbre italià de Carrara que, cobria aquell panteó. Transcorregut aquest temps, i segons el que s’havia pactat notarialment, el desconcertat metge va tenir llicència per comentar detallada i obertament als seus col•legues, els fets succeïts en la persona del senyor Robert.
Reunits en petit comitè la direcció del Col•legi de Metges, es comentà l’enigma que sofrí el respectat mecenes del Col•legi.
-És talment incomprensible que el misteri resti cendrós i clos, en aquella diminuta urna en aquell immens panteó. Podríem aconseguir una ordre judicial per l’exhumació i procedir per fer-li una rigorosa autòpsia. Descobriríem les raons del seu procés... –digué un dels metges, el més esverat.
-Si però t’oblides que està incinerat... Be deixem-ho això!... No podem anar contra les seves ultimes voluntats. Les varem firmar tots els del consell en nom del Col•legi... –digué un altre.
-A més, podríem perdre les assignacions econòmiques anuals escripturades!... –un altre digué.
En aquestes, el més vell d’aquella junta que patia una severa i contundent sordesa i que era el degà del Col•legi, preguntà tot alçant el to de la seva veu com fan els sords:
-Però a veure si ho entenc... Que és el que li passà!...
Tots miraren amb silenci al pobre col•lega Basté i Borrell, que atansant-se a l’orella del degà li digué amb veu sincopada i aguda:
-Cada nit..., durant més de tres anys..., el senyor Robert, al Cel sigui..., quan anava a dormir es moria... Passava tota la nit i matinada perfectament mort..., amb un contundent libor, rigor i algor mortis absolut..., tot això..., verificat i contrastat... al llarg d’aquests anys... per jo mateix.
-Això no pot ser!... –digué estorat el degà.
-Tal com heus dic...! Sols que al mati..., per allà les nou o quarts de deu..., es posava a viure de nou..., com si res...
Dirigint-se als altres els digué: -En més d’una ocasió va parlar-me d’un avantpassat seu del segle XVIII... Li passà quelcom de semblant...
El dia s’alçava amb la lluminositat esplendorosa i diàfana d’un mes d’abril. Des del llit estant, d’estil mallorquí, situat en la principal habitació del gran casalici, heretat prematurament feia ja molts anys; va presuposar amb certesa lògica que, en les llars de classe baixa dels voltants, els seus veïns residents tot i la crisi, també mandrejaven més del compte. Era diumenge.
La diferencia però, entre ell i les demés ànimes del voltant era abismal, d’això n’estava ben convençut. Perquè pensava així? Doncs perquè en tenia evidencies fefaents. Des de feia molt de temps, el que li passava era digne d’estudi. I el més preocupant, tot allò que li succeïa no observava les regles de la lògica.
Quan el majordom anuncià l’arribada del metge Basté i Borrell, va sortir a rebre’l tant eixerit i despert com pogué.
-Com evoluciona tot això, senyor Robert? –digué el facultatiu mentre feien la rutinària encaixada de mans.
-Si haig dir la veritat tot segueix insistentment igual –contestà contundent i convincent en Robert.
Amb cara de preocupació, el metge consuetudinari d’aquella nissaga familiar ja difunta del senyor Robert, digué:
-Si em permeteu, jo heus suggereixo d’anar al Clínic. Allí podrien fer-vos unes proves especifiques...
En Robert l’interrompi amb certa brusquedat.
-No insistiu. Prefereixo no tenir de caure-hi mai en mans d’especialistes. No hi veig cap raó imperiosa, a la fi i al cap és un procés repetitiu i de moment, satisfactòriament reversible, ja m’hi vaig acostumant. Ara!... vos sobretot, sovintegeu les visites; sou l’únic de que puc fiar-me’n. Perquè arribada l’hora que l’assumpte vagi de veres, vull dir que sigui definitiu, sols vos tindreu l’última paraula. Abans no.
-D’acord, d’acord, com vos vulgueu. Però sapigueu que estem davant d’un misteri immens i inescrutable, on la medicina podria treure’n grans descobertes científiques –digué neguitosament el metge.
Res. Es farà el que jo dic. D’això... els fons econòmics que lliuro anualment al Col•legi de Metges, oi que em donen suficient potestat perquè es faci la meva voluntat? No sé penso jo...
Passaren els dies, mesos i alguns anys que, en Robert sol com un mussol, envoltat d’ordinadors i de telefonia IP d’última generació, en aquella immensa casa vuitcentista, servit acuradament pels set o vuit criats sota la supervisió del majordom principal, continuà cada nit amb aquell misteriós problema. Evidentment les visites regulars del metge Basté i Borrell seguiren cada dia, fent més suportable el control d’aquella enigmàtica situació.
Fins que inevitablement, bé per la mateixa dinàmica o perquè algun mecanisme va començar a fallar negativament, el metge habitual va fer l’ultima visita al ara ja difunt senyor Robert Cardellach-Guasch.
Transcorreguts ben bé tretze o catorze mesos de ser incinerat, i després d’innombrables anades diàries, seguint les ordres del majordom principal, nomenat marmessor universal de tots els bens del que fou el seu amo; visità diàriament el panteó de la família Cardellach-Guasch amb una finalitat concreta: la d’observar la immobilitat estàtica de la immensa làpida de marbre italià de Carrara que, cobria aquell panteó. Transcorregut aquest temps, i segons el que s’havia pactat notarialment, el desconcertat metge va tenir llicència per comentar detallada i obertament als seus col•legues, els fets succeïts en la persona del senyor Robert.
Reunits en petit comitè la direcció del Col•legi de Metges, es comentà l’enigma que sofrí el respectat mecenes del Col•legi.
-És talment incomprensible que el misteri resti cendrós i clos, en aquella diminuta urna en aquell immens panteó. Podríem aconseguir una ordre judicial per l’exhumació i procedir per fer-li una rigorosa autòpsia. Descobriríem les raons del seu procés... –digué un dels metges, el més esverat.
-Si però t’oblides que està incinerat... Be deixem-ho això!... No podem anar contra les seves ultimes voluntats. Les varem firmar tots els del consell en nom del Col•legi... –digué un altre.
-A més, podríem perdre les assignacions econòmiques anuals escripturades!... –un altre digué.
En aquestes, el més vell d’aquella junta que patia una severa i contundent sordesa i que era el degà del Col•legi, preguntà tot alçant el to de la seva veu com fan els sords:
-Però a veure si ho entenc... Que és el que li passà!...
Tots miraren amb silenci al pobre col•lega Basté i Borrell, que atansant-se a l’orella del degà li digué amb veu sincopada i aguda:
-Cada nit..., durant més de tres anys..., el senyor Robert, al Cel sigui..., quan anava a dormir es moria... Passava tota la nit i matinada perfectament mort..., amb un contundent libor, rigor i algor mortis absolut..., tot això..., verificat i contrastat... al llarg d’aquests anys... per jo mateix.
-Això no pot ser!... –digué estorat el degà.
-Tal com heus dic...! Sols que al mati..., per allà les nou o quarts de deu..., es posava a viure de nou..., com si res...
Dirigint-se als altres els digué: -En més d’una ocasió va parlar-me d’un avantpassat seu del segle XVIII... Li passà quelcom de semblant...
