"Pobrets", pensa

Un relat de: Florenci Salesas i Pla

-Com t'ha anat el dia, amor?- li pregunta en Dolç a la seva dona, quan aquesta arriba a casa, de nit, cansada, després de tot el dia treballant de valent. Mentre ella li comenta les anècdotes de la feina, en Dolç nota una sensació que ha tingut sempre que la sent quan parla del que fa i que, avui, per primera vegada, n'és conscient: tot el que la Laura diu o fa li interessa de debó.

La seva dona ja dorm però ell no. No pot parar de donar voltes al llit, amoïnat. De moment, no sap si el que li passa és bo o dolent. Per no despertar la Laura, s'aixeca. A les palpentes, se'n va al menjador. Encén el llumet de llegir i s'asseu al sofà. Aprofitant el silenci de mitjanit, es posa a reflexionar, amb deteniment, sobre tot plegat.

Per ajudar-se a tenir una millor perspectiva, rebobina fins a l'inici de la conversa i s'atura al precís fotograma en que es veu a ell mateix dient-li a la Laura: "Com t'ha anat el dia, amor?". Sap, com tothom, que aquesta pregunta és un recurs -tan previsible com acceptat per ambdues parts- que tota parella utilitza per creure's que encara hi ha algun interès mutu i, així, anar fent. Llavors, es fa un examen minuciós de consciència i arriba a la següent conclusió, que no fa més que augmentar el seu desconcert: el seu cas no té a veure res, ni de lluny, amb una qüestió d'anar quedant bé amb l'altre i prou. Per més que regira els detalls més amagats -als racons més obscurs- de la seva part més fosca, no hi troba una altra cosa que un sentiment d'interès pur i sincer, sense la més mínima esquerda per on s'hi pogués escolar cap gota d'hipocresia i ell -pensa -, en sap molt de ser hipòcrita. La frase "Com t'ha anat el dia, amor?" ha nascut, com sempre que l'ha emprat, del fons del seu cor. No hi ha cap dubte.

Repassa els vells àlbums de fotos, a on hi surten ell, la Laura i els fills. Hi veu com tots s'han anat fent grans i com, encara que no ho han tingut mai gens fàcil -de vegades, s'haurien volgut matar entre ells -, s'estimen i el que li pugui passar a qualsevol de la família és la cosa més important del món per a tots. Tants anys d'amargors, malalties i frustracions no han fet una altra cosa que enfortir, si més no, els lligams de la parella. Una nova evidència, que se li anava fent, a cada pregunta, més sospitosa, ara ja se li apareix claríssima: en Dolç encara està enamorat -i molt- de la Laura.

Enfrontar-se a aquesta realitat tan brutal, l'esfereeix. El pànic comença a menjar-se'l. No sap que fer-ne de la veritat, que se li presenta davant seu nua d'una manera tan impúdicament. Només pensar que, si no vol ser un covard, hauria de dir-li ho tot -sense amagar res- a la seva dona, li ve la suor freda i al coll se li fa una bola.

La Laura es troba el seu home dormint, ajagut al sofà, tapat amb la bata, de qualsevol manera. El desvetlla amb delicadesa mentre li pregunta que què hi fa allà. Ell, que amb prou feines fa una hora que dorm, en veure el rostre de la persona que més s'estima del món, se li abraça, prement el seu cap contra el pit, tot espantat, com si tingués por que algú se l'endugués segrestada. La Laura, preocupada per aquesta reacció, li suggereix que aprofiti que es festa i els nens estan d'excursió, per anar a dormir una mica i recuperar aquesta nit d'insomni. Ell li respon que no, que no pot aguantar-se més i que li ho ha d'explicar tot, fil per randa.

Dues hores llargues més tard, cadascun d'ells està assegut a banda i banda del menjador, sense cap gana per a preparar l'esmorzar. La Laura no gosa mirar a l'home que ha viscut amb ella tot aquest temps. Avui sap, d'una manera crua i dura, sense que ningú l'hagués preparat prèviament, que ell mai ha fingit els seus sentiments; que tot allò que ha fet i dit ha estat sempre perquè se l'ha estimat de debò. L'evidència és difícil de pair i, tot i que la Laura és una dona forta, no sap si ho podrà suportar.

Daltra banda, sempre ha estat una persona molt pràctica i mai s'ha capficat gaire per res que no pogués veure amb els ulls i tocar amb les mans. Però, després de tot el que li ha descarregat en Dolç al damunt, el pensament se li envà, vagarejant, per territoris poc explorats. Comença a preguntar-se si no serà que ella, al capdevall, també s'estima aquell home amb qui ha compartit tantes coses. En veure que, a totes les preguntes que es fa, va responent: "si, l'estimo", la Laura -dona de reflexos ràpids-, detecta el perill d'entrar en un cercle viciós autodestructiu, ho talla en sec, s'aixeca i, encarant-se al seu home, li dispara amb fermesa: "Llavors, què fem? Et preparo l'esmorzar o truco l'advocat?"

En Dolç, que tota aquesta estona estava quiet, al sofà, sense atrevir-se a mirar a la Laura, hipnotitzat per la imatge de dos insectes que fan l'acte reproductiu, sense tenir prou cervell com per adonar-se que s'ho passen bomba -"pobrets", pensa-, aixeca el cap, distret, i li acaba responent: "Avui no em posis sucre, si us plau".

No tornen a parlar mai més del tema, ni ho comenten amb ningú -i menys amb els fills- : ni estranys ni coneguts n'han de fer res.

Guardaran aquest inquietant secret per sempre.

Comentaris

  • Siset Devesa | 09-12-2007 | Valoració: 10

    Un retrat molt precís d'una situació de parella. Hi he vist bones pinzellades d'ironia i bon humor, per bé que la situació psicològica que es crea en els personatges pot arribar a inquietar. Has aconsegut bastir una història que enganxa des del principi i no afluixa en la tensió fins a la fi.
    Se't felicita !

  • Girs...[Ofensiu]
    espurnadagost | 03-12-2007

    M'ha fet por aquest tractament de la fidelitat dins la fidelitat. He trobat que fa pensar força i que a vegades, el més estrany és el més quotidià.

    Els canvis de gir del final són molt originals.
    Gràcies pel teu relat!