Plusquamperfet

El plusquamperfet és el temps verbal que més li agrada. Del llatí plus quam perfectum, o més que perfecte, troba que dóna una musicalitat especial a tot allò que escriu. A més, el plusquamperfet és devastadorament tràgic, irreversible. Quan va arribar, ella ja havia marxat. Potser es va posar a córrer escales avall, esperitat, i la va buscar pels carrers molls d’una ciutat anònima, sense rumb, amb la roba esquitxada de tristesa a la solitud de la nit. Potser la va trobar, asseguda en aquella taberna on es van conèixer, acaronant una tassa calenta de xocolata. Potser la va agafar de la mà, la va mirar als ulls, li va demanar perdó i li va suplicar que tornés. Però si ho va fer, fou en un temps verbal diferent: segons el plusquamperfet, ell sempre havia fet tard.