Plujós dia de comiat

Un relat de: ITACA

Ell es va donar conta
Del que havia perdut
En aquell moment
En deixar escapar
Aquell tren on dins
I viatjava el seu estimat amor.
Ella va posar la mà damunt el vidre
I amb tristesa et va dedicar
Un somriure llagrimós,
Llavors lluny i separats
Vau plorar la resta dels vostres dies
Per aquell plujós dia de comiat.

Comentaris

  • Uff!![Ofensiu]
    annah | 27-06-2005 | Valoració: 10

    Perdona ... quants i quants dies!!!
    Veig que has estat escribint molt eh??

    Quin poema més bonic... i senseible... descrius els sentiments d'una manera...
    Però a la vegada és trist... els comiats són tristos, sempre, i més si és entre dues persones que s'estimen.

    Segueix així de creativa...!!!

    Un petó.
    Anna

  • Nena....[Ofensiu]
    AnNna | 22-06-2005 | Valoració: 8

    que maco.... saps quina imatge m'ha portat a la ment? no sé si miraràs el cor de la ciutat... però m'ha vingut al cap l'escena de quan el David se'n va a París i la Marta va a 'estació però no puja al tren.... vaig plorar tant... i amb la música de la Ka de fons... uff...
    tia, doncs que m'ha agradat molt... és trist... però maco...
    una cosa, només... "donar conta"? què és això? "dado cuenta"?? aiix... adonar-se, no millor? (no és per ser repelent, eeh! és que sona molt malament i es una falta comuna a molta gent)

    vinga, molts petons, clareta!!!!

    AnNna

l´Autor

Foto de perfil de ITACA

ITACA

122 Relats

334 Comentaris

141988 Lectures

Valoració de l'autor: 9.65

Biografia:


Itaca, petita Itaca

que lliures els camins

amb la sensibilitat

a frec de pell.

Que et corprenen instants

i et solquen la teva ànima

ja que ets tota emoció

i la teva veu clama

ajut per a comprendre

el patiment i el dolor

que et deixen amb la solitud

en el camí.

Aprendràs a viure

i et desitjo des del blau

que aquesta sensibilitat

que portes amarada al cor

no la perdis per res

durant la teva caminada.

Que no et posis cuirasses

que acceptis el patiment

com a llisó

sense repartir cap culpa

i esbrinar des de tu

a on t'equivocares.

Un dia potser ens separarem

del lloc on ara

tenim espai comú:

Et quedarà el poema

que et guarirà els instants

on no comprenguis res,

et portarà al moment

i et recordarà fidelment

quan d'aquell en sortires.

Això és el que he pretès

transformar els mots

en un record

perquè els dies de maror

i de temporal

trobis recer a una illa

que has assumit de nom.

(Josep Bonnín segura) gràcies.