Pluja i sol de lluna plena

I un dia, un dia de pluja vaig sortir al carrer.

Caminava. On? Sabia on. I sabia que anava a trobar-me allà.

I Plovia. Les fredes gotes queien sobre la meva cara, i després corrien, corrien, corrien galtes avall, recorrent tota la meva figura traspassant la roba, traspassant la pell, traspassant l'ànima. I el vent colpejava els meus cabells suaument, xiuxiuejant paraules, o records, o avisos. Però jo, amb els ulls gairebé tancats, només sentia una cançó al meu cap, aquesta cançó, la nostra cançó, casi tan morta com el tamborinar del meu cor.

I la pluja, i la pluja traspassava tot. I la pluja tocava el meu cor, el meu cor calent que bategava amb força, arrítmic, sense sentit, com tots els pensaments que tenia en aquell moment.

I caminava sota la pluja, cap a aquell lloc. On sabia que era el que anava a trobar-me. I la lluna brillava, la lluna, il·luminava la meva silueta. La meva lluna. I allí, i allí estava. Allí estaves. Sabia que t'hi trobaria... Allà on solíem veure'ns temps enrere, on el món deixava d'existir... allí estaves.

I la lluna mirant, i la pluja caient, i jo sentint el fred. I jo veient els teus ulls. Els teus ulls brillant. I jo aquí quieta, molt quieta... molt mullada, amb el cor explotant dins del meu pit, amb la cara mullada no sé si de pluja, o si de llàgrimes.

Vaig voler fugir, vaig voler córrer... córrer lluny, molt lluny. Córrer fins a la fi dels temps, o córrer fins que fos el meu fi. Vaig girar-me. I la pluja, i la pluja caient sense parar...

I tu... i tu m'abraçares, m'abraçares sota la llum de la lluna. I sentia la pluja, i sentia el meu cor, i sentia la teva calor i la teva força. I sentia com el teu alè s'acostava a la meva oïda, i com aquelles paraules, aquelles paraules atrapaven el meu cos, com un calfred. Aquelles paraules que un dia em van fer volar, i ara... aquelles paraules... Vaig tancar els ulls, com si això pogués evitar que el meu cor sortís disparat...

I els teus llavis, sentia a prop els teus llavis, molt a prop... i llavors sentia les teves mans enredades en el meu humit cabell. Per un moment vaig vacil·lar. Per un moment vaig dubtar. Per un moment, vaig sentir coses que havien quedat lluny fa molt de temps. La remor de la memòria va despertar la nostàlgia, per un moment.

Vaig obrir els ulls. I la pluja cedia, i la lluna brillava amb força. I el cor, ja no sabia si encara bategava o havia mort a la fi... i vaig obrir els ulls. I vaig córrer, vaig córrer lluny, molt lluny. Vaig córrer sense mirar enrere... amb els teus ulls clavats en mi. Tu cridant el meu nom. Jo corrent, potser fins al final dels temps, o potser fins al meu propi fi.

I vaig córrer, mentre la pluja se n'anava, i la lluna s'adormia. Vaig córrer mentre el sol sortia i eixugava la meva pell, i eixugava les meves llàgrimes... I vaig córrer sense tornar a mirar enrere, mai.

I el sol... aquest sol... és real? aquesta vegada és real?

I el sol ...