Pluja d'estels

Un polsim de llàgrimes t'acarona el rostre,
incideix en la teva pell, i en aquells llavis que encara mai he pogut besar.
Com m'agradaria ser pluja.
I tu, no fas més que fixar la mirada, a l'horitzó, on els núvols desapareixen,
com si esperessis que, a poc a poc, en sortís un arc de colors.
Què hi tens als ulls?
Què hi portes que no puc deixar de mirar-te?
Ets especial.

I mentre passen els minuts, el cel canvia de color, enfosqueix.
Sense moure't, comences a encendre sobre el mantell petits puntets de llum,
que ara pengen i resten quiets, immòbils, com si d'ullets teus es tractessin.
Imagino com seria contemplar-los al teu costat,
mentre ens vigilen en silenci.
Què volen?
És a mi a qui estan observant?
Són preciosos.

Potser espero que m'obsequiïn amb un senyal,
que es despengin del no-res i caiguin sobre meu,
que ens inundin tendrament mentre surt el sol.
No puc pensar en altra cosa, passaria aquí tota l'eternitat,
desitjant que aquesta mirada es tombés cap a mi.
Podries també fer-me desaparèixer?,
Podries fer-me volar?
M'acosto.

M'adono que no necessito estirar el braç per acariciar-te,
que no cal apropar-me més,
que per molt baix que et parli,
sentiràs tot allò la meva boca sigui capaç de pronunciar,
molt tendrament, a cau d'orella.
Però no puc parlar-te, perquè perdo les paraules quan sóc aquí.
Tampoc et demanaré que em miris,
Tan sols fes com sempre, i tan bon punt l'última estrella s'esfumi,
desapareix tu també, amb elles,
que jo despertaré altre cop amb la sensació d'haver-te robat una nit més,
d'haver-te vist, com qui veu un àngel.