PLUJA D'ESTELS

El cel s'il·luminà amb totes les longituds d'ona, s'omplí de mil colors diferents i desprès caigué, provocant un infern. Semblava una preciosa pluja d'estels.

Sorpresa. Ombra. Por. Devastació.

El foc cremà durant una estació, i quan aquest s'apagà, ja no quedava res. On hi havia hagut maragda, ara hi dominava el brut ocre ressecat per la crua radiació, envaint la superfície sense oposició, a través d'una atmosfera destrossada. Els raigs còsmics assolaven la zona, lliures per l'absència d'ozó, i el blau cel semblava evaporar-se i fugir a l'espai.

El planeta romania, però havia estat ferit de mort.

I no sanà, perquè desprès aparegué l'oblit. El desert estèril s'amagà sota una catifa d'herba artificial, plàstic o grafè, i desmentint la malvada realitat, els núvols tornaren a precipitar-se contra el terra, els ocells cantaren de nou i la vida és reconcilià amb si mateixa. I les mutacions cessaren. Però no sanà...