Plugeta ni de Sant Llorens ni de Giacometti

Un relat de: Tanganika
La calor no perdia intensitat ni regalant-la als cors més insensibles. La calor es refrescava a la nit ocasionant que la nit se'n planyís asfixiadorament. Un cervell s'encengué amb un cercle de llum de to citrí que, més que una hòstia sagrada allimonada, tirava a lluneta plena viatjant entre núvols...aquells d'aquelles hores altes que tu observaves estant al balcó amb el cos estirat sobre l'enrajolat que volies fred i, no obstant, era tebi-que-vol-ser-fresc. Per fi, de cop, uns vents van prendre les regnes metereològiques, et venia el clima que requeries per a un clímax. Sobre el paviment mantenies un somrís que no permetés que cert dessassosec mental t'enterbolís. Tu, tapada -i amb prou feines- amb un llençol de tela de baptista, com si fossis un infant. Suaves, tot i així, la calor sacrílega que t'havia assolit cada cèl·lula. Un ventall imaginari, visionaves que et feia feina. T'anaves deixant transportar per la fressa del brancam alterat de l'arbre prou gran a tocar teu, com un gegant acompanyaire i protector de dues dècades d'edat (els anells que us vinculaven no calia comptar-los tallant cap tronc). S'arrambava a la barana per ser amb tu. Vas veure-hi una figura allargassada. Una Giacometti, vas riure fluixet. Una Giacometti de tiges i fulles que fugia cap el firmament amb passes amples. Haurien estat insectets de l'art que, posseïdors de rosegons de l'ànima de l'escultor, l'haurien confegit amb indubtable enginy col·laboratiu? Et venia que la nit de Sant Llorens plourian meteors: els Perseids podrien ser màgics, però sabies que són la metàfora de les llàgrimes del bon home que va morir cremat a la graella. Llavors et venia que el personatge prim, d'abdomen i extremitats llargues podria esdevenir pluja vegetal giacomèttica que s'unís a les partícules del firmament aquella nit...si aguantaven. Quines elucubracions! Llavors vas notar fred...fred! als peus. Et durà poc. Una escalforeta folrada de pèl se t'hi instal·là. El gat tigrat que, alhora, estava a l'aguait que cap mosquit tigre no et xiulés a les orelles, empipador. En caçà sense moure's massa: obria la boca, l'olor de mort dels que ja duia arreplegats, carregats de sang, els atreia. Quan no n'hi hagué cap, marxà. Estaves estirada gaudint del vent que duria -havia de dur- tempesta. Remenava la capçada de l'arbre, l'aire en moviment, cap plàstic mai no podria imitar-ne la fressa. Et captivava la imatge, et captivava el so. Més enrere del jardí, el sanatori on havies treballat -tan a prop de casa teva, una sort, que un dit 'boig' se t'enamorés, una desgràcia?..que quedés enrere, aquell espai. Et va venir de camuflar-te dins un uniforme de neoprè tota tu. No, no podies submarinitzar-te per evadir-te. Una cicatriu emocional malcosida. Et vas inquietar. Que es tornés, aquell dol, fil cuquet trapella que l'aire envolés i volatilitzés. El jardí del centre allà enrere, frondós, ben cuidat. Un jardí sencer bellugant-se sacsejat per...es feia present, l'esperada tempesta? Estirada, el vas demanar. Et va semblar que en un tres i no res es plantificaria a lloc. Endebades. Te'n vas alegrar, de la no-rapidesa. Vas mirar com la lluna, en el seu trajecte, atravessava núvols de guasch fosc, sortia de goles monstruoses, resseguia serralades de silueta cotonosa. Apareixia, reapareixa. Somrees amb ella, per ella. El paisatge celest t'omplia. La felicitat en la contemplació. No senties televisors a aquelles hores, ni ecos de música patxanguera d'aglomeracions estiuenques que feien sortir acnè a la terra perfumades amb fortor de biquinis amb el pernil dolç ple de malures i la llet del formatge ídem. De sobte, tot i que plàcidament, et vas trobar passant-se un mà plana per sobre les calces. Te la vas apropar al nas, vas flairar-la? Saludable formatge curat. Vas voler-ne el sabor. Dos dits sota calces, indagant. El sabor t'absorbí amb tu mateixa. Aquella consistència mantegosa. Allò produïa? Humitejares més dits, inspirares amb deler, la llengua els tastà. Et vas tombar, vas fer que un dit resseguís l'entrecuix que havies premut perquè costés més. Vas fer el recorregut. T'hi faltà...sí, la sensació d'ocupació. L'enyoraves? Ni ho sabies, ni ho volies saber. Únicament havies de gaudir -gaudies?- amb el tracte que et donaves amb el tacte. T'estimaves, t'estimaves. Tenies la pell tan fina, que excitava. Vas topar amb la superfície com arenosa d'una clapa de pell de taronja. No t'importà. No era una mitja taronja. La textura també esdevingué encisadora. Aquells granets. Poca pela, de taronja. Potser hi volies algú, estant de costat, que t'abracés la cintura? Un cos contra el teu. Se t'inquietava, l'entrada vaginal? Vas fer per despistar-te'n, vas badallar. Així t'estigué bé. El cel, l'arbre bellugant-se. Les mans les tenies adolorides del dia abans, i tot el cos...un refredat-gripós que no se t'introduïa? Et sabies forta, és clar. Mal a les articulacions i, amb tot, et mimaves i fruïes com una gata a la fresca introbable enlloc. Et costava cedir al pensament d'un massatge que treballés les carns, que les relaxés. T'adormies pensant el mateix tota tota tota l'estona. Unes mans amb oli i perfum de vainilla o de canyella o de menta o d'eucaliptus...o del seu formatge curat. La lluna intensificava el seu protagonisme. Se t'enfonsà a les pupil·les. Però aviat assolí les teulades que no van permetre que la seguissis enllà. Llavors espurnetes fredes van pigar la part més externa del balcó. T'enganxares contra la paret, amb el coixí contra l'esquena, per mantenir-la recta. Les cames no les vas plegar, els peus assolien els barrots que es mullaven. Palpació de barrots molls, toc de gotes. Que regalessin. Movies els dits. Quan en vas tenir prou -i si et constipaves?- vas fer via a exposar els testos a l'aigua, que es dutxessin. Vas dubtar si continuar al balcó, per si la pluja guanyava espai. Pressentires que es tractava d'un núvol gandul, que s'hi estaria poc. El llit, des de la cambra, t'anhelava, et deia 'egoista, el desig és compartit, i jo què?'. I tu rebutjant-lo. Senties la serenor de l'estar a fora i del que es presentés, com estaves descobrint. La nit l'anares dormint i no dormint, en positura desordenada, amb algun gemec...volies una llengua traçant-te camins per l'anatomia. Et feia mal el cap, feia hores que no menjaves. Unes arcades no, no et farien vomitar res. Arquejaves l'esquena, clavada de peus i mans sobre records que calia que esborressis. 'Ets ferma i delicada, saps que ets adorable, encantadora?' T'ho deies tu a tu, t'ho ben creies. T'ho deies amb la màxima tendresa, emmarcada sota el firmament, estrella trista i alegre, un xic malalta d'ignoraves -volies ignorar- què. Melanconies. Que no et feia riure que Giacometti i Sant Llorens et pretenguessin?

Comentaris

  • La ...[Ofensiu]
    Sergi Elias Bandres | 10-10-2018 | Valoració: 10

    ... teva genial expressivitat i argumentació demostren que ets una escriptora única.


    Sergi : )

  • happy wheels[Ofensiu]
    happywheel | 21-09-2018 | Valoració: 10

    Thanks for sharing the post. It helped me a lot happy wheels


  • Pluja d'estiu[Ofensiu]
    Montseblanc | 19-09-2018

    Sensual relat. La nit, la lluna, el vent i la tempesta que s’aproxima... Tot són sensacions que omplen a la protagonista, a la que potser no li cal res més, perquè ja és suficient, perquè ja és molt. M’encanta l’escena de la pluja mullant els peus, absolutament sexual i de nena petita a la vegada, excitant, m’imagino el quadre sencer, magnífic.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Tanganika

Tanganika

185 Relats

179 Comentaris

87641 Lectures

Valoració de l'autor: 9.42

Biografia:
(Al terrat de la meva infantesa amb un llibre de la meva mig maduresa: 'Al terrat a l'hora calenta i altres relats', que Nova Casa Editorial va demanar-me de publicar, abril 2015. I jo nodreixo de sol i llum -i ombres- aquest 'fill') :)

Poder escriure aquests relats m'allibera i m'enriola, junt o separat, depèn.

La pregunta és: no és ja tot prou complicat, com per, a sobre, haver-hi el món de l'amor i el sexe, que van força del bracet?
O són els temps que corren (veloçment, per cert)?

Afegeixo tres fragments del conte 'El camp de blat de moro' de C.Pavese (dins 'Fira d'agost i altres contes'), tingui o no a veure amb tot el que he posat més amunt. Simplement, perquè diu tant, perquè ho diu tot.

'Allò que em diu el camp de blat de moro en els breus moments en què goso contemplar-lo és el que diu qui s'ha fet esperar i sense ell no es podia fer res'.

'Entre nosaltres no calen paraules. Les paraules van ser dites fa molts anys'.

'Entenc que tinc davant meu una certesa, com si hagués tocat el fons d'un llac que m'esperava, eternament igual. L'única diferència és que aleshores gosava fer gestos bruscos, m'endinsava pel camp llançant un crit als turons familiars que em semblava que m'esperessin. Aleshores era un nen, i tot és mort d'aquell nen LLEVAT D'AQUEST CRIT'.



TGNK (i, sí, la Mena és la meva germaneta)