Plou!

Un relat de: maria rosa salas anglès

Com pot ser que una coseta tant petita pugui inspirar uns sentiments tant grans?
El miro i el remiro i cada vegada noto com aquest forat enorme que tenia al cor es va omplint.
Omplint d'amor.
Quan dorm, la seva carona innocent em roba l'ànima. Quan el veig caminar amb passos menuts i encara insegurs, sento un poderós instint protector envers ell i noto com, a poc a poc però sense deturar-se, es va omplint la meva buidor.

Faria qualsevol cosa per ell, qualsevol… Si em demanaven, a canvi de la seva, la meva vida, els la donaria sense dubtar-ho ni un moment. La seva vida, ha esdevingut per a mi, més valuosa que la meva pròpia.

Vaig tenir fills, vaig jugar amb ells, els vaig amanyagar i els vaig estimar moltíssim -i encara els estimo- però com la immensa majoria de mares, -atabalades, superades en ocasions per l'anar i venir diari, per poder arribar a tot arreu a l'hora i a temps- no els vaig poder gaudir com ara gaudeixo d'aquesta personeta de la que sóc àvia.
El meu cor buit s'omple molt prest quan estic amb ell, i s'escalfa la fredor que, fins ara, hi vivia. Les seves mitges paraules són pura melodia per a les meves oïdes. Diu "bau" "mell" "vet" quan li preguntes de quin color són les coses. "Gan" "tit" per gran i petit. Diu "nani" per dir avi, i diu "nana" perquè encara no sap dir àvia. Li agrada tot, que li expliquis els contes plens d'imatges d'animals; que li ensenyis les grues i excavadores de les obres; sortir, il.lusionat, al balcó quan sent l'udol d'una ambulància o d'un cotxe de bombers, ignora, encara, les tragèdies que hi pot haver al darrere d'aquell so esgarrifós.

Una tarda gris en que la pluja regalimava pels vidres, tant si com no, va voler sortir al balcó. Encara no havia vist ploure mai. Aixoplugats sota el paraigües vam sortir-hi. El nen es va enamorar de les gotetes d'aigua que anaven caient, ara una, ara l'altra, per sota la barana. Les tocava amb el ditet i li lliscaven per la maneta. Jo li vaig dir: Plou, nino meu, plou. És aigüeta que cau del cel, és un regal que ens fan els núvols.

Mirant a aquest petit ésser, ple de ganes de viure, de rebre amor i de donar-lo, desitjo les millors coses per a ell. Que el món sigui un lloc pacífic, equilibrat, on el bé superi el mal. On ningú vulgui posseir el que pertany a l'altra gent. On l'ambició, l'enveja, la set de poder, no existeixin. Un lloc on ell pugui gaudir del millor futur possible. Utopies al cap i a la fi...

No vull que li passi mai res de dolent. El sol pensament que un dia no despertés del seu son innocent; que una malaltia el pogués perjudicar; que la maldat d'algunes persones pogués colpejar-lo… No el puc suportar i em fa plorar.

Amb aquests pensaments -invasors de la meva ment- el buit del meu cor, curull ja d'amor i tendresa, a la fi ha vessat i unes llàgrimes roents m'han pujat als ulls.
El nen, mirant-me a la cara ha posat el seu ditet a les gotes de sentiment que em baixen suaument per la galta i, content, ha dit : "Nana, POU!!!"

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de maria rosa salas anglès

maria rosa salas anglès

12 Relats

14 Comentaris

9652 Lectures

Valoració de l'autor: 9.88

Biografia:
El misteri de les paraules treuen dels racons de l'ànima emocions dibuixades.
. . . . . . .

Enamorada de les paraules,
en el meu món de realitats,
les frases sobre el paper
formen històries inventades.

Ma.Rosa