Plors i Riures

La vida....
Riure i plorar, fins i tot plorar de riure...
Bonic viure...
Els sentiments, diferents, plaents...
com parlar d'allò que sents...
Gràcies pels comentaris.
Una abraçada

Un curiós i original relat que els adolescents entendrien a la perfecció. Per què sinó diem "no sé si plorar o riure" tan sovint?

Enhorabona, Joan!

Núria

Un bonic diàleg que ens porta als sentiments més profunds, amb les seves reaccions, riure no sempre és sinónim d' alegria i plorar no sempre és sinónim de pena, senzillament són reaacions que en el seu lloc i moment són molt beneficioses.

La Fada

Està bé el diàleg que fas amb aquesta dicotomia: Riure - Plorar, en ambdós casos es produeix una expressió facial molt diferenciada, però que en extrem poden arribar a ser sinònims. Riure molt et pot dur a plorar i plorar molt et pot dur a riure molt. Estic convençut que és així.

Pots plorar de felicitat.
Pots riure-te'n de les penes.

Tot i que raonablement un plora quan està desconsolat i riu quan descaradament s'ho passa bé.

Les emocions no deixen indiferent, les emocions són pròpies dels humans i també dels animals.

Un relat-diàleg molt emotiu el teu, utilitzant el llenguatge amb psicologia i amb simplicitat i amb equilibri.

L'equilibri seria ideal, però a vegades la balança es decanta cap a un cantó irremeiablement, o amb remei, de tota manera, sempre hi ha temps de rectificar... d'errar, d'encertar-la, de riure i de plorar pels fets que ens vénen donats.

Salut i llamps!

Un bon relat per pensar amic Joan.
Hi ha tant de sentiment en el riure i plorar, tantes coses, que ens impulsen a exterioritzar el que sentim com motius per riure i plorar.

Tal com dius, m'has fet pensar en les vegades que una alegria molt gran t'embarga i de vegades surt el plor d'alegria, més fort que el riure.
Perquè plores? Et sents a dir, - si això és alegria i tu penses, dons és per això que ploro.

Com sempre els teus relats t'inciten a pensar, i això es molt bo.

Una abraçada

explores un seguit de fets que considerem tan habituals que no posem esment en comprendre'ls. Tu, amb un estil senzill i entenedor i amb diàlegs expressats d'una manera innocent, ens fas compredre que els fets entesos com normals tenen més substància del que ens pensavem.
Una abraçada,
Shaudin

cert Joan,
plors, riures...emocions i sentiments que a vegades confonen i es barrejes.
enhorbaona de nou

Cert, Joan... de vegades les emocions es confonen i tb la seva expressió pot resultar confusa... Una de les sensacions més agradables és plorar de felicitat... i a qui no li han saltat les llàgrimes alguna vegada en esclatar a riure davant un bon acudit...?? quina paradoxa. oi??

El que no recordo q m'hagi passat... és el contrari... estar tan trista que hagi esclatat a riure...potser sí que de vegades, en una situació extremadament tensa... dificil... o gairebé insostenible... podem reaccionar amb un riure nerviós...catàrtic...

El que sí és cert és que a l'infinit els extrems es toquen.... Un amor desmesurat es pot convertir en odi per exemple... i quelcom més gràfic: El cercle resultant d'una circumferència de radi infinit... tendiria a ser una linea recta...

Un cop més, gràcies Joan!! i enhorabona per la teva riquesa literària, entre altres de les moltes riqueses que poseeixes!!

...el plorar i el riure es troben tot sovint. No sé gaire per què, però els contraris acostumen a estar sempre molt més a la vora del que sembla.

Em dius que em volies enviar un relat teu per correu. Estaré encantat de llegir-lo. Me'l pots enviar a pfrns@hotmail.com. Moltes gràcies.