Plores i no per la ceba

Un relat de: Mena Guiga
La dona a la cuina. La cuina a la casa. La casa al poble. El poble a...
La dona és ella i només ella. El dia se n'apodera. Pela cebes pel sofregit. Sofreix.
Cada ceba és una obra d'art que cal destruir.

Les parteix per la meitat. Simètricament. I ho admira uns segons que allargassa.

Les talla a daus?

Cada capa de cada ceba és un món humit i protector d'un altre món.

La ceba fa plorar la seva fi quan, a la fi, les llàgrimes de la dona no tenen aturador ni cuina ni casa ni poble ni...

Aquella tonalitat lilosa rosada d'una o dues capes! S'apodera de la mirada de la dona i li explica tantes coses que la trasbalsa i ha de seure.

La dona donaria la mà a una ceba caminaire i anirien a recórrer camps i camins amb un cistell que omplirien de lletsons i mustaiola per regalar a les granges per atipar els conills tancats en gàbies opresores. Orelles infinites de rosegaires captius sense caus, indefensos i inofensius. Mentre la ceba fes plorar qui fos que estigués per allà, la dona alliberaria els animals, vés a saber!

Asseguda a la cadira de vímet, la dona ha somrigut amb la imatge.

S'aixeca i obre pit i es desencarcara per entomar la seva realitat, entre volguda i vinguda.
El sofregit serà excel·lent, amb la última llàgrima presa sobtadament precipitada cap a ell i per a ell.



Comentaris

  • M'agraden les cebes[Ofensiu]
    Joan G. Pons | 17-05-2012 | Valoració: 10

    Bon relat. Sóc amant del plorar en positiu. Expressió d'una emoció que treus fora.
    Jo he plorat de joia moltes vegades. També per altres motius.
    Plorar de joia amb cebes o sense és una expreriència sensacional. Visca !.

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

879 Relats

930 Comentaris

434466 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com