plexiglàs estampat de Theo van Doesburg.

Quin trespol ple de rajoles sense marca he comprat per a casa, per ma casa, millor dit! Sanefes, una tira llarga... I plexiglàs estampat de Theo van Doesburg a baix preu en una tenda de Porcelanosa on Vargas Llosa despatxava el seu llinatge a trossos escrits a mà. I una jove asiàtica agranava les miques trencades dels gresos plens d’errades que llançava l’home, enfadat. Jo li he demanat un autògraf en un tros de plexiglàs lliure d’estampat i el senyor, nerviós davant de tanta buidor, m’ha estampat contra la paret i ha parlat un idioma inintel·ligible que no era coreà, ni gres, ni lluç, ni xinès, sinó tot el contrari. Després ha menjat un llesca de pa amb sobrassada i amb els dits untats, taronges, ha acabat de pintar la peça de plexiglàs. Tot aquest temps, que se m’ha fet llarg per mor de l’envestida, he esperat impacient, dret, entre Llosa i la jove.