PLANTAR LLIMONES AL TERRA

Fa uns anys, no molts varem fer un viatge a Galícia. Érem un grup de pares que acompanyàvem als nostres fills adolescents a una competició esportiva.
Cal dir que els pares érem tots amics d’anys i amb la confiança que fa al veure’t sovint a les grades animant els nostres plançons.

Va ser un viatge màgic, o potser ho va ser per mi perquè Galícia representa verds prats platges netes, meigues i essers mitològics . Com també la bondat de la seva gent i aquell regust que deixa el marisc fresc junt amb un bon” albariño.”

Anècdotes en podria explicar moltes, com les del pobre cambrer del restaurant , un xicot jove que mai es veu en sa vida havia servit espaguetis, i que cada cop ficava el dit petit dintre de la safata.

Però el record es per una bona família i la seva hospitalitat, cal dir eren familiars d´ un dels nens i ens van obrir les portes de bat a bat. Un boci del meu cor es va quedar allí, moltes vegades hi penso.

Recordo la casa amagada a la muntanya verda, amb un celler on els pernils i les pomes feien companyia a unes botes d albariño de gran qualitat.
També recordo l’hort al darrera la casa on un gran llimoner curull de fruites grogues en tenia tantes que no podia aguantar el pes i moltes eren a terra, quedant bellament arrenglerades.

Una de les mares al veure les llimones em va dir

Goita tú, ho havies vist mai? Aquí planten les llimones a terra com els enciams?

Al recordar encara ric, però no es un riure mofeta, no ho entengueu malament. Es un riure dolç i sa un record preuat d’un temps passat que sols resta en la memoria i dins el cor per sempre mes.