Pla curt i pla llarg

Un relat de: aleshores
M’estava explicant, amb cert orgull, com havien aixecat una empresa, entre tres socis. Coneixia parcialment la seva història, però de lluny, a través d’un amic comú. Havia tanmateix, resolt, aleshores de relatar-me-la.
La conversa tenia lloc en la trobada, un pel sorollosa, dels amics, que fem un cop per setmana. L’havíem iniciat entre nosaltres dos mentre la resta debatia de política i del dia a dia personal.
El meu amic, s’havia pres ja una cervesa i jo també.
És la típica persona detallista, intel·ligent i treballadora. Vull dir capaç, per exemple, de portar un hort perfectament, o llegir-se detingudament les propietats curatives d’una planta silvestre,...
Amortitzar la maquinària a base de vendre producte, buscar clients que no instrumentalitzessin la empresa forcant uns marges massa baixos,...una feina encomiable per crear el producte i, sobretot, per poder vendre’l com a mercaderia, “realitzar-lo”. Més que producte, doncs, en podríem dir mercaderia, cosa pensada pel mercat i que té per objectiu únic generar “cash flow” a través de la venda a fi de recuperar allò que s’hagi invertit, el capital. El producte ha de ser útil és clar, però la finalitat darrera la mercaderia no és la utilitat.
Els marges amb que treballaven, la venda a realitzar per a que el “comercial” pogués cobrar una determinada quantitat,…tot això m’ho anava detallant,…tot i que coneixia el meu tarannà, molt allunyat del seu, en aquesta matèria. En certa manera, exhibia amb orgull aquestes qualitats d’artesà detallista, tan seves.
Jo sentia curiositat en com ho havia viscut des de la perspectiva més personal, quin sentiments li havia generat, quines repercussions havia tingut l’experiència sobre tots plegats, que pel que em constava, havíem existit. Però també tenia força interès en contrastar les meves idees, llibresques, amb al realitat.
Mentre em detallava la incertesa del resultat de les inversions i l’esforç per guanyar clients, m’anava gairebé convencent que era mereixedor de tot el que ingressava puix que tants esforços i dedicació li costava. Sens dubte havia treballat i patit - sobretot per “realitzar” la producció -, i gaudit, també, pel resultat. De la mateixa manera com el que es cansa fent un partit però li compensa l’esforç.
Vaig deduir, entre el que m’explicava i el que jo ja coneixia, que durant un llarg temps inicial li va valdre la pena: assaborir l’èxit, assolir un estatus, millorar el nivell de vida; sobretot venint com ho era el seu cas, d’un pobre entorn rural, havent passat per la construcció, com a treballador, amb certa qualificació, que li havia donat l’església a través d’alguna de les ordes que té i d’on n’havia hagut de fugir, escandalitzat per la disparitat entre les idees i els fets concrets que presencià: fastiguejat.
Havia vist la repressió de finals del franquisme, el seu cinisme brutal, animal; l’engany general què ens volien fer empassar, cada cop més difícilment; aquell cop de fusell a la cara de la gent, com dient: et mereixeries un tret, i et faig només un bon cop de culata!: dóna’m les gràcies!
En el pla curt, ell sentia que tot es devia el seu esforç individual en un entorn hostil: lloable.
Jo l’escoltava sense iniciar una rèplica des del pla més ampli i més teòric, sens dubte. Primer per curiositat, després per respecte i finalment per no resultar massa engavanyat en les pròpies idees; massa teòric, massa recitador de receptes, massa doctrinari. O un dogmàtic que no sap escoltar.
No el vaig interrompre gens, tampoc. Si de cas per demanar-li detalls, del volum d’inversió realitzat, dels marges, del nombre de treballadors i si aquests, malgrat la automatització, eren força i necessaris, sobre la dificultat tècnica de la producció i de compatibilitzar els seus terminis.
Vaig interpretar que per a ell, els treballadors, tanmateix, havien estat mers comparses en el viatge, sense responsabilitat, elements útils però poca cosa més. Les coses no les haurien fet els treballadors, aquests serien uns mers espectadors o col·laboradors ocasionals. S’esforçaven el mínim. Només hi havien assistit, estat testimonis de l’acte, i se n’havien beneficiat, també. En el pla curt, allò funcionava gràcies al treball i l’enginy particular dels propietaris que se servien d’uns mitjans materials i humans que tenien a la seva disposició,…
Em va explicar una història de pujada i després la de baixada; la pel·lícula completa. L’alegria inicial es va anar transformant en quelcom diferent. La seva vida personal es va anar capgirant, adquirint noves perspectives, producte de la nova situació. El triomf, el diner, el poder, tot i que en dosi, sempre modestes, els va anar canviant de mica en mica a tots tres, de manera i amb intensitat diferents: havien de fer el seu efecte!
Les coses que anaven prou bé es van començar a tòrcer, a anar malament perquè els altres dos socis es van relacionar sentimentalment amb treballadores i es van separar de les parelles anteriors; aquella amistat inicial va anar esfumant i va quedar en caricatura. L’èxit inicial, l’empenta, van deixar de ser novetat i van deixar pas a la rutina. La seva relació va deixar de ser personal i es va mercantilitzar. Tot es podria comprar o vendre. La desconfiança va sorgir, les discrepàncies es van instal·lar, perquè les diferents aportacions dels socis es mesuraven ja amb suspicàcia. Però, malgrat tot, les aparences es guardaven.
La primera baula que va saltar va ser la del soci “menys treballador” i el més sentimental, també, podria ser: volia fer entrar en la activitat de gestió als treballadors. Va ser expulsat (i es va endur els seus clients més propers) Però un cop iniciades les hostilitats, no es van acabar aquí: desprès, en una acció imprevista, freda, calculada, traïdora i amb abús de confiança, l’altre soci el va enviar directament al carrer amb una ma davant i l’altra darrere.
Aquella amistat dels dies inicials s’havia esfumat definitivament, tot havia canviat i tot havia quedat clar. La vida es així? La seva dona va caure en un episodi depressiu i poc desprès el propi soci traïdor va emmalaltir i va morir. L’empresa es va dissoldre: no va ser per a ells ni per als treballadors. Res no se sap del tercer soci.
Encara que aprecio a l’amic que honradament m’explica el seu recorregut vital, no puc sinó contextualitzar-lo: en el pla llarg: des del punt de vista econòmic i social, eren ells els que havien utilitzat la ma d’obra, disponible de forma natural, això sí, en el mercat, per fer uns diners a través del seu treball útil, que és el que importa en el fons; no es discuteix la importància de la feina de col·locació del producte, dels directius, però això és propi d’una organització social basada en el mercat: n’hi poden haver d’altres, n’hi ha d’haver altres on conti només l’esforç productiu.
I en el terreny personal: quantes vegades no deu haver passat! Els objectius dels integrants de l’empresa, son diferents, les opcions també i sobrevé la ruptura. Però no era qüestió que em posés a predicar. El meu amic se’n va sortir finalment, tot i que passant-ho força malament; avui és un episodi del passat per comentar mentre es pren la cervesa.

Comentaris

  • Doncs ...[Ofensiu]
    Sergi Elias Bandres | 17-08-2017

    ... jo no ho vaig escriure amb aquesta intenció, però la deducció simbòlica que en vas treure tu és molt evident tenint en compte tota la història, o sigui, de l'abatiment del treball a quedar-se sense feina i morir amb la família. Un cas realment estrepitós a més no poder. Llavors el relat podria ser social, de crítica i de política. Jo el vaig fer en forma de categoria fantàstica. T'agraeixo, però, la teva visió de l'escrit. Avui en dia, per trista que sigui, és molt realista. Merci.


    Sergi : )

  • Merci ...[Ofensiu]
    Sergi Elias Bandres | 17-08-2017

    ... pel comentari que em vas fer. Em sembla que no m'equivoco si et referies al treball, oi?


    Sergi : )

  • Descrius ...[Ofensiu]
    Sergi Elias Bandres | 12-08-2017 | Valoració: 10

    ... molt bé i de manera perfectament realista el com pot ser estar dins una empresa quan tot són ambicions i la costa amunt de treball i negocis és molt dura. Felicitats per aquest gran relat.


    Sergi : )

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: