Pixota del meu mar

Un relat de: touchyourbottom
"Em desagradava, com sonava, i em mig emprenyava quan m'ho deia: 'Pixota, eh?', 'Eh, Pixota?', 'Pixota'. M'amoïnava que volgués almoina d'amor, però en el fons fons fons...què? Li volia dar, com si fos una oenagé només per a ell. Però però però que a vegades- massa?- hi afegís un xiular com qui s'adreça a un gos...no. És clar que havia viscut sol amb l'única companyia d'un ca més d'una dècada. 'Pixota', insistia. Jo ho relacionava fonèticament amb 'pixum', líquid betum que em causava rebuig. Em molestava, en definitiva. Li ho deia. Endebades. 'Pixota'. Reincident i, sí, un xic per anar a la seva, més que no per fer la punyeta".

Aquell escrit, de redacció que enganxava, barrejat entre factures de mal esgrogueir caducades i butxaca-punyents, no continuava.

-Sí, escrivia bé, aleshores- es va autodir. De cop, els ulls van mirar endins endins d'ella mateixa fins a trobar papallones mortes a la panxa. Havien volat amb el turquesa i els daurats. Mai més havia volgut tenir presents en aquells colors.

Aquella tarda, arran la descoberta, va tenir esma de canviar de vestuari repetit cada cada cada dia. Recuperà una peça blau anyil: el blau indi de l'arc iris. Un somrís li destensà l'expressió tibada. El cervell ho agraí desfent un tumoret.

-Pixot...


Podria plorar? L'oportunitat no esperava immobilisme ni indecisió. Plorar! I...sí. Fins que s'ho limità.


-Prou, prou, ara!- exclamà. No estava sola: l'estança tenia el sostre ben moblat-poblat de cuques de la humitat més llòbrega.

Es posà aquell oblidat vestit llarg de cotó d'estampat florejat, made in India, d'importació que importava ben poc si no havia estat elaborat seguint normatives justes. Calia anar a veure el mar. D'hora, l'endemà. El rellotge...no s'ho creuria. Jubilat feia qui-sap-lo. De fet, ho hauria pogut continuar estant. La dona es va despertar abans que ell. Va desactivar-lo. El so insistent l'hauria martellejada massa.

Llevada, es dutxà, es pentinà fent-se tres trenes i trenant-les entre elles, hi estava força entrenada. Dur els cabells d'aquella manera ajudava a transitar penes fora de l'organisme...havia llegit. S'identificà com una espècie de boja davant del mirall pigallat de defecacions de mosca que, curiosament, esdevenien punts que formaven un nombre: 1122. Sí, és clar, seria alguna senyal, no et fot! Per distreure's i no fer-ne cas mirà de contar-se quelcom que li sortís sense pensar-ne solta ni volta:

-Isa, doncs, l'Isadora adora. I l'Isadora a l'Isa no perquè l'Isa és una estúpida pren-part-del-nom i que no li arriba ni a la sola de la sabata. Imbècil, burra, berra, Isa! Isadora, brilla, daura. No hi ha comparació!

Quedà parada del que li havia sortit atzarosament de vés a saber quin calaix mental. Esclafí a riure a cor què vols per acabar:

-Jo em dic...Pixota.

Més riure.

-No tinc, ja, nom previ.

No podia parar de riure. S'hi va pixar. La musculatura interna de la via urinària o fluixejava o estava dèbil.

Cantant es netejà al bidet amb un gel d'un sobre de propaganda d'higiene íntima. Es canvià les calces. Calces altes, elàstiques, de blonda, de color esparadrap.

-Premen el ventre, no em dóna la gana que me'n surti desestèticament i se me'n fot i refot i recontrafoooot qui ho hagi dit i qui ho hagi experimentaaaaat, allò que la panxa és important per a un gaudi suprem...-i acabà amb un cagarro llarg de color ocre fosc i amb un repàs-llista d'amistats de ventre boterut.

-Va com va, toca el que toca. Acceptar-se és fita, superació. Sense atacar el que els altres són i tenen. Anar a la meva i rebutjo comparacions. Sóc un cercle únic i sóc perfecta, auuuuuu! Cossos fal·làcia, organismes postissos. A la merda, llençar-vos pastissos-hòstia que us obrin els ulls repintats! Què coi passa? Aaaaaah!

Despotricar era una de les cares del políedre. Saber-ho i alliberar. Havia fet pipí. Li vingué més caguera. Amb un raig de lleixiu l'excusat no tindria més subterfugis.
Pensà en dones que feien panxa. Feien veure que no els importava? Admirable. Segurament tenien una bona feina. O els cabells preciosos. O un pit exuberant. O uns ulls seductors. Ella, el que més posseïa...què era?

-Tot! Com elles! Ho entens d'una vegada?

I així pogué somriure. Amb el vestit turquesa fins als peus i fins a l'esperit i sabata plana i la ment fent alts i baixos -que serpegés i no emprenyés- es plantificà davant la gran immensitat blava en gamma grisosa, els núvols encara llençolejaven al llit del Sol. Entrar a l'aigua amb la roba posada no ho havia fet mai. El fons marí es dedicà a ocasionar-li pessigolles de sorra tant bon punt el calçat es va perdre amb el pes del líquid, xopades i empeses per un corrent que si era migratori les faria morir. Peus alliberats, continuà. Fins un camp de posidònia. Llavors van aparèixer les pixotes, del fons arenós.

Cos cilíndric i carnós, fosques com pissarra, aquells equinoderms la van encerclar alhora que s'atipaven de plàncton per la boca d'un extrem, tubulars com eren, i n'expulsaven el rebuig per l'altre, l'anus. La dona les observava amb el vestit surant com la clara d'un ou ferrat. La transparència del mar augmentà: l'astre rei va fer acte de presència amb esclats daurats. Aquells pardals de moro, cogombres marítims, van intensificar la seva activitat, que va esdevenir marejadora. No assolia, cap d'ells, els vint-i-cinc centímetres de llargària, va calcular abans de quedar estesa fent la morta a la superfície mediterrània. I va riure per dins sumant quan deurien fer juntes si n'hi havia...n'hi havia...n'hi havia...i, comptant-les, entrà al món oníric. Una, dues, tres...1122.



Arribà la barca de pesca d'arrossegament, arrossegant misèria pel que feia. Els ulls dels peixos en l'expirar l'anaven matant. Aquell dia finava el contracte. No podia més. A les xarxes, accessòriament, arreplegava aquells sers, aquelles holotúries, que una a una retornava a l'element. Sabia que a la Xina -i encara més llocs del planeta- es comercialitzaven, que es deixaven deshidratar i, seques i esbudellades, guardades en pots de vidre, eren venudes per a la cuina i com a medecina tradicional. Però ell les salvava, eren pixotes. Les pixotes no havien de morir.

En trobar-se-la com adormida, transportada per l'onatge, des d'un lloc pregon interior una veu va dominar-lo tot ell:

-Pixota del meu mar!


La cursa sens fons, la vida agredolça, oferia una altra etapa. Era hora de nedar junts.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de touchyourbottom

touchyourbottom

189 Relats

77 Comentaris

30103 Lectures

Valoració de l'autor: 9.99

Biografia:
"-No m'ha conegut!
-Això és que mai t'havia vist"

"En el moment de morir estava disposada a estimar"

(del film francès 'L'hérisson', que no és un film suprem, però en vaig extreure això).