Pintant la vida.

El dia començava gris, amarg, ranci, com els darrers. Duia una temporada sense trobar la il·lusió, sense descobrir moments valuosos. Últimament les coses eren descolorides, no li aportaven més que sensacions banals, eren meres sensacions buides de significat, pobres de gràcia i de pena. Monòtones.
Els dies passaven sense esma, carents d'emocions i tot plegat començava a desagradar-li. Començava a sentir-se ofegat en un ambient tant espès, carregat de no res. Veritablement feia dies que s'ho ensumava, notava que faltava alguna cosa, que la vida se li estava escapant, que un forat s'estava enduent els moments, els temps...
La mare duia més temps avisant-lo, d'una manera subtil, com intentant no donar-li pressa, pressió. Ell, notava que mostrava una calma diferent, fins hi tot el pare respectava massa les seves decisions. Com si tinguessin por a fer-li mal...
Car, feia massa temps que veien els seus dies grisos, dies de sorra freda, d'aigua tèrbola, d'hivern a la platja.
Caminava sense decisió, com si tant li fes arribar o on arribar. Estava perdut al mar d'hivern, estava perdent la vida, passant els dies erms...

Però aquell dia feia una olor diferent, semblava que el gris no era tant gris, que potser al final hi havia alguna possibilitat que el dia fos dia, que la nit fos nit i que la vida tornaria a llevar-se.

Per sort aquell, era Divendres. Un bon dia per arrencar bé. No volia forçar la situació, si la vida s'havia de pintar hauria de ser d'una manera natural, no com un propòsit, sense provocar-ho, hauria de sorgir. Com sempre havia sorgit, sense buscar, deixant que les coses, les oportunitats, les sensacions, els moments, s'abracessin a ell, oferint-se sense esperar res. Obrint la seva ment i deixant que les coses fluïssin per entre els seus dits, li omplissin els pulmons amb flaires de clavells, aromes de rosa, de bosc humit. Volia sentir, volia conèixer motius, volia saber apreciar tot el que sabia apreciar avanç.

Al vespre quedaria amb algun amic, parlarien de les seves coses, res important, però riuria, per uns moments gaudiria de la pau, de l'amistat. Per uns moments gaudiria de la soledat, s'enyoraria. Trobaria a faltar...desapareixeria i amb ell, tot.

El dia va passar i la lluna ompli els racons de gris.
Caminava.
De repent! El cel s'obri, la ciutat s'omplia de sons, semblava que la lluna hagués escampat el perfum més dolç, més viu i intens que el mon hagi ensumat mai. Va ser una visió, de fet, va ser la flaire d'aquells ulls qui el despertà primer.
Va quedar-se estorat per uns moments, esbaldit, els peus no responien, ni tant sols podia respirar, com si no volgués que se li escapes ni un àtom gustatiu d'aquell perfum, d'aquells ulls, d'aquella noia.
En un instant, les connexions neuronals restabliren el trànsit, s'obriren nous camins. Semblava que tot succeís a càmera lenta. Els músculs se li contragueren. Tot d'una començà a trencar parets, finestres, escalà muntanyes, remuntà rius i lluità contra vents tempestuosos.
Aquella noia l'havia ressuscitat i no podia deixar passar l'oportunitat. Els moments.
Havia d'actuar de pressa, no podia fallar, s'havia de tirar amb tot el què representava, amb tot el què era i era capaç de ser. Cap a ella. L'havia de mirar directament als ulls, sense vacil·lacions sense embuts, sense dubtes i així ho va fer. Va obrir el braç esquerra fins parar-li el pas. S'apropà més i mirant-la als ulls, com si no hi hagués res més i amb veu serena, infalible, incontestable, li digué clarament, casi ordenant-li. Vine. Ara, Tu i jo anem a sopar. Em dic x i acabes de pintar-me la vida.