Petons que no duen enlloc

Treballa en una guingueta prou concorreguda, en Marià. Llargues hores de feina, però ocupades passen, si més no, més depressa. Afegeix-hi cansament físic i mental i ja tens la cinquantena i escaig, tothom pensa, quan l'edat real és de deu anys menys mal portats.

En Marià no fa gens de goig pel fet de no tenir gràcia sabent-se abillar ni mostrar una personalitat massa interessant. Aleshores podria haver estat un robot i almenys no hauria de fer vida després de servir. Així ho copsa una estrangera, una turista francesa, amiga d'observar pràcticament cada humà que si li posa al davant, en aquest cas qui li porta el plat de gambetes i l'ampolla de vi. Quasi èbria, la dona jubilada i intent d'escriptora frustrada, vomita novel·lacions sobre aquell home que considera repulsiu per intuïció i vibracions, tot i tenir-les un xic atrofiades amb mots com prejudici i menyspreu.

I escriu i el full es taca de suc de crustaci xarrupat amb certa mala llet:



"És l'home vulgar i repetit com un menjar mal paït que coneix una guiri dels ramats del moment i el moment és gent de l'Europa freda i llunyana. L'home carregat de relacions trencades per mil motius estereotipadíssims li duu una copa de cava. Ella és amb unes amigues de vacances. Ella té una feina de cervell prou elevat com ara principal d'una estafeta de Correus, però està sola carregant un divorci i cap fill i un germà dement i en el fons més suraire dels seus dintre para l'ham al cambrer mediocre que ella s'engalipa en trobar-lo mascle mediterrani simpàtic i sensual perquè ha vingut al Sud a viure el romanticisme, una pre-malaltia viciosa com qualsevol altra. Quan acabi el torn ella serà passejant per la platja remullant-se els peus poc avesats a un mar que considera oníric amb un encant que li fila i confereix mentre té la sort que les meduses que l'aigua escup al trencall no la piquin. Farà per ser vista i ell, necessitat, s'hi aproparà. Unes mirades i un intent de comunicació amb desconeixença de mots duen a un bes lànguid i tremolós i tot d'altres en restallera i el neguit sexual adormit que clama una espolsada. I que serà duta a terme amb ganes amb elements típics: so d'ones i una barca amparant l'escena. La sorra es filtra fins a l'ànima, la rasca i li fa entendre que l'amor existeix en estat sublim. I així passen uns dies i un estiu i al cap d'uns mesos ell que la rebot entre familiars i coneguts mentre ella, neguitosa, fa unes rialletes amb la 'i' i mira inquieta per saber què se'n diu. Fa goig, comenta ell, amb aquests ulls verds i és rossa. Es casaran i creuran que són feliços. La fal·làcia no podrà teatralitzar-se massa anys. S'haurà interpretat bé, però el teló es tanca i se n'hauran cansat. Desgast, cansament, manca de comunicació. El llenguatge és important i àdhuc el que no s'escriu amb mots s'ha exhaurit."

Acaba el minirelat o l'esquema d'una qui-sap-si-novel·la, aquella dona gran que oculta amargor amb la de moltes tòniques. Es mira en Marià i es pregunta si abans de tornar al seu país se'l podria tirar...només per a poder ampliar la seva obra, per fer-la més creïble. Somrient amb un pèl de malícia s'endormisqueja i teixeix un somieig que li fa relaxar el rostre alhora que tensa la pelvis. Ajunta uns llavis i obre els altres. Mostra un benestar pidolat per cada cèl·lula. Com que és bona clienta, la deixen estar i si algú en fa una filmacioneta...no ho han vist.

Amb tot plegat en Marià té teca grossa pel quart capítol del llibre que l'arribada d'ella li ha fet començar. El títol, que encara no tenia, li acaba de venir, suma de pena i basques pel que la desgraciada mostra obertament: 'Petons que no duen enlloc'.