Petjades..

Un relat de: Ona
Asseguda a la vora del mar intento justificar perquè les persones som capaces de fer mal a qui sabem perfectament que ens estima.
Som conscients que hi ha paraules que quedaran per sempre més a la memòria de la persona que ofenem, comentaris que fan més mal que una bufetada, mirades de ràbia que no havíem vist mai als ulls de la persona que estimem.
Viure amb aquests menyspreus rebuts fa que ens convertim en essers desconfiats i egoistes. No volem o ja no podem tornar a confiar, no volem tornar a donar-ho tot i sentir-nos de nou abandonats.
Ens tanquem a la nostra cuirassa de solitud mentre la vida se’ns escorre com la sorra s’escorre per les meves mans.
Miro al infinit, intentant trobar un lloc on pugui aferrar-me, on pugui deixar ancorat tot aquest dolor que llisca llàgrima a llàgrima, dia a dia.. però de moment no puc , aquest dolor em fa sentir viva, m’ajuda a no oblidar qui era i a tirar endavant i a creure que me’n puc sortir sense la persona a qui més he estimat, per qui tot ho he fet i per qui tot ho hagués fet.
Saber que no t’estimen, saber que ja no volen compartir la vida amb tu, saber que fas nosa a les seves vides... és el dol que tota persona rebutjada ha de passar. No crec que mai és pugui entendre, simplement és assumir que no vals prou com per compartir la vida amb la persona que estimes, que no pots oferir-li el que realment necessita, que tens carències que l’obliguen a dir-te que t’ha deixat d’estimar.
Podria el vent emportar-se part d’aquest dolor o dintre cada onada embolcallar un menyspreu i així quedar-me buida..?
Miro al meu voltant, es de nit, les onades trenquen davant meu suament i reculen tot seguit per tornar al mar, deixen petjada.. com la que tu m’has deixat per sempre més.


MMI

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer