Petita teoria sobre les espurnes de la vida

Som com petites espurnes que brillem per nosaltres mateixes. Avancem sols, sense companyia, nosaltres som qui il-luminem constantment el nostre camí, sovint també som qui ens fem ombra...
Arriba un punt en el que el camí és fosc, no és prou clar per seguir sols, necessitem la llum dels altres. Es necessari que la llum de les espures que ens acomapnyin no deixin de brillar, tant per elles mateixes com per nosaltres. Ens cal llum, vitalitat per no caure, per veure una espurna de llum amb el nostre fracàs, per veure l'esperança dins de l'impossible. Està clar que som espurnes amb autonomia i desició pròpia, però mai hem de rebutjar la llum d'altres espurnes que com nosaltres ens necessiten. Sempre serem més, així mateix doncs, brillarem més i junts.
I quan som espurnes insignificants per nosaltres mateixos, intermitents en el dia i en la nit ens cal buscar i trobar la llum dels altres.