Petita odissea nocturna

Un relat de: maurici

Són les dues i trenta-nou minuts de la nit, és a dir, passen nou minuts de dos quarts de tres, igualment de la nit. El primer me´l diuen els ulls quan miro el despertador digital, quadrat, negre brillant, amb grans números verds i tot de botonets alguns dels quals, després de vuit anys de tenir-lo, encara no sé quina funció tenen (jo volia un despertador, no una mini central nuclear) situat sobre la tauleta de nit. El segon me´l diu el cor, que de tant en tant em fa adonar, m´agradi o no, que pertanyo a una cultura minoritzada, minoritària, universal, provinciana, pagesa, orgullosa,...d´adjectius en podriem trobar de tots els colors i gustos, a la qual molta gent, mai he sabut el motiu exacte, li té ganes, moltes ganes.
El sac de gemecs, jo li dic així tot i que té nom, m´ha despertat. Tant bé que somiava ara. Encara el recordo, tot i que aquest record s´està esvaïnt a marxes forçades. En aquests moments sempre penso que m´aniré a dormir amb paper i llapis per apuntar el somni ràpidament quan em desperti però mai ho faig. No hi penso quan vaig a dormir. Com podria trencar aquest cercle? Ja ho sé, podria apuntar-lo al mòbil! No, vaig tant lent escrivint amb aquesta maquinota que no valdria la pena, encara no hauria trobat el menú d´escriure que ja ho hauria oblidat tot. Potser podria apuntar-me al mòbil que fes saltar una alarma alhora d´anar a dormir, cap allà les onze, que em digués que he d´agafar paper i llapis per apuntar els possibles somnis. Em sembla massa complicat. A aquests hores de la nit el cervell té unes limitacions. Ja hi pensaré demà. Per culpa de tant pensar en tot això pràcticament he oblidat el somni. Hi sortia jo, això si que ho recordo. Anava per diferents llocs, ja no recordo quins, i ningú m´entenia. Em sembla que volia un cacaolat gelat. És curiós això dels somnis perque a mi no m´agrada el cacaolat, ni gelat ni calent. Els que m´atenien no m´entenien i en altres llocs directament passaven de mi, m´arraconaven, m´ignoraven. Jo no em queixava, m´estava quietó i només argumentava que mereixia un respecte al meu fet diferencial. Em sembla que hi havia altres com jo, no gaires, però no ens deiem res, no feiem pinya per fer-nos escoltar més fort, per imposar una quota de poder basat en el número. Ens ignoràvem, anàvem a la nostra, per lliure i això feia que ningú ens fes cas per res.
M´he anat per les branques i el sac de gemecs encara gemega més fort. Ara he de córrer o es convertirà en un drama. Quan arrenca no té aturador. M´incorporo i l´agafo.
Al despertador ja són les dues i quaranta-cinc minuts o altrament dit, tres quarts de tres de la nit. L´he fet esperar sis minuts i això ho puc pagar car si no espavilo. Encara no coneix el concepte d´esperar-se, de tenir paciència, que tot acaba arribant. No sap que un comença a fer-se gran i té tot de coses al cap, la majoria que no condueixen a res de profit però és així.
Descargolo el tap del racionador múltiple de plàstic semitransparent alhora que amb l´altra mà maig el mateix amb el tap de l´aplicador. Poso el contingut del primer dins del segon, que ja conté prèviament la quantitat correcta de líquid de dissolució, en aquest cas aigua. Fet això cargolo els dos taps de nou i sacsejo fortament la barreja de cara a que no quedi cap grumoll, quedi perfectament homogeni.
Les dues i quaranta-sis minuts o...és igual, anem al gra. Ja ho tinc a punt. Tinc també molta son, massa són. No són hores aquestes de despertar-se i fer aquestes coses. Tan bé que s´està al llit dormint i ja em veieu, jo estic preparant dissolucions nocturnes.
Em preparo bé els coixins. Com que estaré una estona, crec que uns quinze minuts per l´experiència que tinc, he d´estar una mica còmode, crec que m´ho mereixo com a petita recompensa per l´esforç a banda que és imprescindible fer-ho ja que és molt llest el paio i només que noti un cert grau d´inquietud en mi ja l´haurem vessada, el quart d´hora pot convertir-se en un parell d´hores ben fàcilment. He de ser cautelós, cuidadós. Millor perdre un minut arreglant coixins que no dues hores d´insomni obligatori. Tot i que si estic molta estona en totes aquestes operacions aleshores surt de polleguera i encara és pitjor. Li agafa la mala llet i no la perd fins al cap d´una bona estona i el que és pitjor, desperta a la de l´habitació del costat que li dóna mil voltes al que tinc entre cames alhora de provocar-me nits en vetlla. Quin estrés.
Us riureu de mi i em direu exagerat però ja em dirieu si us passés a vosaltres.
Passen dos minuts de tres quarts de tres i ja estic a punt. Esquena recolçada als coixins, estic còmode, aplicador a la mà dreta i la fera a l´esquerra, aguantant-lo per l´esquena. El cul, el seu, sobre la meva cuixa esquerra. Els ulls els té entre tancats i mig oberts però està nerviós, mou les cames amunt i avall frenèticament, els braços semblen ventiladors i el cap el mou ara aquí, ara allà, amb la boca ben oberta com buscant un doll invisible rajant del cel.
Estic uns segons, pocs, per encertar i llestos, ja és dins. Comença la succió, primer és ràpida, passada de voltes a causa de la desesperació però en poca estona es va estabilitzant fins assolir un pas constant, una cadència regular i sostinguda, talment un rellotge. Els mil·lilitres van caient un rere l´altre així com els minuts. Sé que quan se l´acabi s´haurà acabat tot i jo podré tornar a dormir. A veure si puc recuperar el somni, que m´ha deixat una mala sensació al cos, com de punt final. Sempre penso el mateix i mai passa, mai els recupero. On deuen anar els somnis? deuen anar a visitar el magí d´algú altra? Són exclusivament meus i em ronden pel cap, intentant lligar-se alguna neurona de tant en tant?
La central nuclar marca les tres de la nit. Se l´ha acabat tot. Només quatre gotes queden. S´ha quedat ben adormit. El torno a posar al seu llit, que el tinc al costat del meu per tenir-lo ben a aprop. No us he dit, els nervis del moment. He donat de menjar al meu fill petit, l´Àniol. Va néixer el dia 20 de març i ara ja té els tres mesos llargs. De moment dóna més feina que alegries, siguem sincers però ja canviarà. S´ha de tenir paciència. Educar requereix temps, paciència i capacitat de menjar-se moltes ganes de repartir alguna òstia.
Només li desitjo que no tingui somnis com el que he tingut jo aquesta nit i encara menys que se li fagin realitat. Mantenir una cultura, una llengua, una forma de veure el món és feina de tots. També serà feina seva algun dia, si l´interessa. Per això l´hem de fer dinàmica, engrescadora, interessant, que enganxi amb el món modern, amb el món dels joves que són al cap i a la fi la llavor del futur. En cas contrari, farem l´ànec i això si que no.



Comentaris

  • Maurici, t'he de dir [Ofensiu]
    - | 03-07-2008

    un parell de coses:
    La primera es que de vegades crec que he somniat la continuació d'un somni anterior, o almenys, he tingut aquesta impresió. Així que no desesperis.
    La segona, que sento una sana enveja de la teva parella, doncs a casa, el pare de les criatures no s'ha despertat cap nit per res, ni tan sols quan els plors se sentien a tot el veïnat. Enhorabona per la dedicació. I sí, et cal paciència...

    Felicitats.

    Rosella

l´Autor

maurici

50 Relats

68 Comentaris

68952 Lectures

Valoració de l'autor: 9.54

Biografia:
Vaig néixer al desembre del 1972 (el 23) i es veu que feia un fred de nassos a Vic. El meu pare sempre em diu que va sortir del cotxe amb el que portava a la meva mare a l´hospital per fer un riu (ja veus tu quins moment d´anar a pixar també) i se li congelava la font del riu. Tot i néixer a Vic sóc garriguenc de tota la vida.
M ´agrada escriure i llegir i fer maquetes i trescar per les muntanyes i viatjar als països nòrdics (quan puc i tinc diners, que pràcticament és mai) això darrer potser record d´aquell fred dia d´hivern vigatà en el qual vaig néixer.
Casat i amb dos fills genials. Es poden tenir més coses a la vida però jo em vaig conformant amb el que he aconseguit, que prou m´ha costat.
només una cosa més desitjo, que us agradin els meus contes i que passeu una bona estona amb ells.