Petita història de pirates VI

Un relat de: somRiure
Obres els ulls, el sol ja no hi és, et trobes dins una habitació totalment diferent a la teva, aquesta es mou, es balanceja al mateix temps en que les ones topen amb el vaixell i et permeten estar tranquil·la. No et preguntis per què, però allò que a la gent posa nerviós a tu et tranquil·litza, doncs tu no ets com ells, tu ets totalment diferent i necessites tot el contrari que necessiten els demés.
És molt més tard de mitja nit i mentre estàs estirada, mires per un finestró que t’ensenya com és el mar de nit. Te n'adones que et mors de ganes de sortir a coberta i passar la nit allà. No et vesteixes, comences a caminar i saps que tots els que t’acompanyen en aquest viatge estan adormits i res t’impedeix caminar deixant que l’aire acaricii totes i cada una de les teves extremitats. Els teus cabells es mouen amb l’aire, desprenen una olor que el vent s’enduu lluny. Les teves mans noten com l’aire fred passa entre els teus dits, però no tenen fred per què al mig del mar la calor no desapareix. La llum de la lluna il·lumina part del teu cos, deixant entreveure els teus pits que s’amaguen quan l’aire no bufa i deixa els cabells llargs caiguts. Camines fins arribar cara a cara amb el timó i en aquell precís moment els teus peus s’aturen. Els genolls es dobleguen i t’asseus a terra. La teva pell fa escalfreixos, però li encanta notar el tacte de la fusta del vaixell. Tanques els ulls i respires profundament. T’adorms durant pocs minuts i de cop i volta notes una presencia al teu costat. No saps si és un somni o és real.
Obres els ulls, gires la cara i allà està. El teu pirata ha decidit seguir els teus passos i fer el mateix recorregut que has fet tu. La lluna és capaç de veure-os a tots dos, estirats nuus a la part més alta del vaixell i observant-la com si ella us hagués de dir que és el que heu de fer.
De cop un núvol apareix i us amaga la silueta de la lluna i us quedeu a les fosques. Només us il·lumina la llum de les estrelles, i mentre us mireu cara a cara és ell qui s’acosta a tu i et fa un petó. Els segons es fan eterns, no vols que això s’acabi mai, però ell es separa suaument i se’t queda mirant als ulls i de cop et somriu fent-te entendre que feia temps que ell també desitjava viure aquest moment. Les seves mans s’acosten a la teva cara, t’agafa, t’acosta a poc a poc i us torneu a ajuntar, aquest cop, però, amb els ulls tancats, sense presa i sabent que aquesta nit es vostra i de ningú més.
Les úniques paraules que et murmura a l'oïda són aquelles paraules que fa temps que et ronden pel cap... i és que en el fons ets un pirata més i saps que sempre ho seràs mentre estiguis al seu costat.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de somRiure

somRiure

21 Relats

9 Comentaris

12420 Lectures

Valoració de l'autor: 9.99

Biografia:
Mirat des d'un punt de vista extern ella era una noia d'allò més normal.

Una noia que sabia el que volia, estava segura del que significava la vida per ella, que quan es llebava cada mati sabia que els seus peus farien un nou camí i que viuria coses que no es repetirien, que cada visió de l'exterior canviaria cada cop que intentès tornar-ho a veure, que creixeria constantment, que la seva ment no parava d'aprendre coses noves i que com totes les persones, hi havia dies que era la persona més feliç del mon, i altres, en canvi, es considerava incompetent, i fins i tot una persona inútil i desitjava arribar a casa i poder desfogar-se plorant i culpant-se de tot.
Era una noia que tot i tenir grans canvis d'estat d'ànim sempre sabia tenir un somriure iluminat a la seva cara (o almenys ho intentava) ja que considerava que era el més important en una persona.

Era una noia molt expressiva i tot i que li costès demostrar els seus sentiments i exterioritzar-los, era una noia d'allò més afectiva i sentia profudament totes les emocions que despertaven els estímuls més propers del seu voltant.

Escribia, escribia molt, i ho feia per aclarar les seves idees, per recordar tot allò que passava per la seva ment en qualsevol moment i trobava interesant, i sobretot escribia per mantenir de manera conscient, real i fins i tot pròxima les seves experiències i vivències que considerava més importants, tot allò que despertava quelcom en ella que la feia sentir diferent a la resta, i d'aquesta manera aconseguia recordar tot allò que creia més irrelevant.

Era una noia curiosa, que intentava busar el sentit més llògic de la vida i de tot allò del que estava envoltada.
Era una noia positiva, que, en resum, volia viure la vida, fer-ho evolucionant i observant constantment tots aquells detalls més interessants.

Una noia que durant el dia a dia intentava seguir caminant, contiuar el seu camí, saltant les roques que impedien fer-lo fàcil, i arrosegant els peus quan es trobava davant una gran pujada, però a la vegada mai parava a descansar, abançava lentament quan necessitava un temps per saber quin camí escollir, i fins i tot era capaç de còrrer quan estava segura dels passos que la guiaven.

Els seus ulls miraven amunt, sense parar d'observar el cel, però els seus peus sabien caminar trepitjant el terra amb molta força i fent petits salts, sense necessitat d'intentar volar sabent que mai ho aconseguiria. Tot i aixi mai imaginava quin seria el final del seu camí però desitjava arribar-hi i viure tot allò que s'hi trobaría.