Petita història d'amor

-Ja ho veurem.-Va dir ella.
-Ja veurem el què?
-Doncs si seguim junts.
-Però què t'agafa, ara?
-És culpa teva.
-D'acord. És la segona vegada que et foto les banyes en els tres anys que portem vivint junts. Però han sigut dos errors, ho reconec.
-Mira Jordi, és que no és només això.
-Doncs què passa?
-Que per a tu, jo no sóc gens important.
-Si que ho ets.
-Menteixes.
-I què t'ho fa pensar?
-Es nota. Aquestes coses es noten, Jordi. I a mesura que avança, és pitjor. Et vaig perdent l'estima.
-Què vols dir?
-Doncs, simplement, que el millor és que ho deixem.
-Per què?
-Si seguim acabarem discutint, i ja n'hi ha prou. Agafo les coses i me'n vaig a viure amb la meva mare. Ella ja ho sap. He estat pensant en això aquestes últimes setmanes, i he pres aquesta decisió.
-Però em deixaràs sol!
-És que ja no puc més, Jordi, no ho entens? Cada vegada això es fa més pesat. La meva vida perd sentit. Necessito sentir-me estimada i amb tu vaig en sentit contrari.
-Déu meu, què puc fer? Si em deixes perdré tot el que tinc, que ets tu.
-Pots tenir moltes altres coses. Ja no hi ha volta enrere.
-Tu saps que no puc tenir res més.
-Jordi: m'estàs util.litzant. Si l'únic que et fa sentir quelcom sóc jo, aquest és el teu problema. No m'has tractat gens bé, i, per favor, no et posis sentimental, que ja no té cap sentit.

Tres dies més tard...
-Mare, la rentadora no funciona.
-Si que ho notava, últimament, que fallava una mica. Mira: mentre no la vinguin a arreglar, rentarem a mà.
-Mare, vine si us plau.
Es van asseure les dues al sofà.
-Què vols, filla?
-Mare, trobo a faltar molt el Jordi-. A la Maria se li van posar els ulls plorosos.
-Aclara't, noia!
-No vull tornar amb ell. Seria un error fatal. Però sofreixo d'amor.
Es va posar a plorar.
-Jo sé com és, l'amor, filla. Quan el teu pare va morir vaig sentir-me completament buida durant dos anys. Però ho vaig haver d'acceptar. Has de trobar la manera per oblidar-lo el més ràpidament possible.
Ara s'assecava les llàgrimes.
-Però és que només penso en ell.
-Doncs te l'has de treure del cap, Maria. Mira, busca't un altre home.
-Però és que jo el vull a ell.

Al dia següent, com en aquells tres dies, la Maria seguia anyorant molt el Jordi. Però aquella tarda pensava anar-lo a veure. Ho necessitava massa.

-Digui?
-Jordi, sóc la Maria.
-Hòstia! Passa, passa.
La Maria va obrir la porta i va pujar amb l'ascensor fins al tercer pis. Va trucar a la porta. De seguida la va obrir el Jordi.
-Maria, no puc viure sense tu.
-A mi em passa el mateix.
-Entra, si us plau. És casa teva.
-Digues què podem fer, Jordi, per estar bé.
-Només cal que tornis. Maria, jo t'estimo com res més he estimat en la meva vida.
Es van començar a petonejar, es van estirar al sofà, i una mica més tard ja eren al llit, fent l'amor.
-Jordi, no et tornaré a deixar. Però amb la condició que em tinguis en compte, d'una manera responsable.
-Maria: intentaré el que sigui perque el nostre amor no s'enfonsi.
-Segur?
A la Maria se li van posar els ulls llagrimosos.
-Si. Segur. Ets l'únic que m'importa.
La Maria va trucar a sa mare per dir-li que aquella nit no vindria a dormir, que havia tornat amb el Jordi.

Els va costar cert esforç, però van refer la relació. El Jordi es va començar a portar bé amb ella. Allò potser era el començament d'un matrimoni, que els dos esperaven que durés tota la vida.