L'1 i el 2 / Petit però content

L'1 i el 2

Tinc una teoria.

Si tu demanes a una persona (amic, familiar, desconegut, amant, conegut, etc.) que triï entre el número 1 i el 2... quasi sempre acaben triant el 2.
Per què? No ho sé. Jo suposo que l'1 el veuen com massa proper, individual, solitari, despullat. És el número que inaugura els ordinals.
Encara que també pot ser que quan tu formules la pregunta i deixes triar, primer dius l'1 i després el 2. Llavors es crea com una influència. La gent tria el 2 perquè es pensa que el triarà menys gent. Com que està darrera de l'1...

De totes maneres, sempre hi ha algú que tria l'1. L'excepció que confirma la regla.

Ja veureu, proveu-ho i ja em direu el què.

______________________________________________________


Petit però content

Quan jo era gran m'agradava poder complaure a tothom. Sempre es reunia gent al meu voltant i em miraven tots amb la boca ben oberta. Es disposaven en un cercle del qual jo n'era el centre i em veia reflectit en els seus ulls. De tant en tant semblava que algú em volgués posar les mans a sobre però no gosava. Tot arribarà, pensava jo...

Vaig aconseguir fer-me petit! No sé si vaig poder complaure a tothom... Ara ja ningú em mirava i tots tenien les boques ben tancades. La formosa aurèola que jo presidia s'esvaïa. Malgrat tot, jo sabia que una part de mi romandria a l'interior d'aquelles profundes persones.
Encara que n'hi havia d'altres com jo, el més bonic i profitós era el que us parla.

Tot i que de tant petit que sóc desapareixeré, estic orgullós d'haver sigut el gran i preciós pastís que es mereixia l'Elena. Que per cert, si s'ha quedat amb gana, pot menjar-se els altres. Segur que estaran cofois quan els faci cas.