Pètals -9-

La Sònia Màntua va il·luminar l'habitació de l'hotel Di Mare amb un espurneig de llum que li naixia d'aquella mirada intensa i fosca i d'aquella frescor de mar que havia agafat venint des de l'estació d'autobusos de La Spezia.
El vent de mar, enjogassat amb les fulles dels arbres i amb les faldilles de les dones, despertà també la cortina blanca de l'habitació 123 quan la Sònia obrí la finestra. La cortina voleià embogida d'aire i no deixà de bellugar-se, com si volgués dansar davant la Sònia i donar-li una insòlita la benvinguda a La Spezia.
Havia fet la reserva de tren i hotel ja feia uns dies, un cop s'havia reunit amb els de l'editorial de la revista i ja sabia quin era aquell projecte nou que li volien proposar: les sequoies, i altres espècies vegetals de les quals ni tan sols recordava el nom. Califòrnia. Això sí que ho recordava. Sortiria cap a Califòrnia a mitjans de novembre. Li semblava impossible tot aquell cop de sort. I tot era des que havia conegut en Berto aquell dia a la Rambla, n'estava segura, era ell qui en realitat li portava la bona sort i no aquell ja mític any de traspàs al qual la mare s'entestava en fer responsable de la seva fortuna.
El compartiment del tren que havia de dur-la fins a Torí, li va semblar estret, petit, i va sentir nostàlgia d'anar-hi sola, però tant era, ja li faltava poc per tornar-lo a veure. Va passar mitja nit al passadís del tren, compartint mirades amb una noia menuda que duia un tres quarts de color lila. La Sònia va saludar-la perquè en la nit solitària del tren s'estimava més tenir conversa, però només va trobar una mirada freda i un silenci que tallava. Qualsevol conversa que la Sònia encetava, l'altra li responia amb una mirada, però no li sentí la veu. Finalment, la Sònia va deixar-la de banda, i només intentà trobar la silueta de la noia al vidre del vagó, per observar-la amb atenció, però no va trobar-la, com si aquella noia estranya no pogués existir.
Va arribar a Torí a mig matí d'aquell dijous d'octubre. Des d'allà agafà un altre tren que la portà a Gènova i a Gènova un autobús que havia de dur-la a La Spezia, a l'hotel que havia reservat per si no es trobaven aquell mateix dia. Sabia que arribava un dia abans, no se n'havia pogut estar. Es desfeia per trobar-se amb en Berto.
Va trucar-lo des de Torí, molt d'hora, només baixar-se del tren, quan la matinada encara era un tel grisenc al cel. Ell no hi era. Ho hauria d'haver imaginat, ho hauria d'haver imaginat... Si havien quedat pel divendres al matí a l'estació de Torí era per alguna raó, i a més li havia dit: dijous tornaré tard, deixo gent a darrera hora del dia a l'aeroport, però el divendres ja serà nostre. No se n'havia pogut estar, d'arribar-hi abans.
El tornà a trucar des de La Spezia, des de l'estació d'autobusos, ja era quasi migdia. Tampoc no hi era. Hi deixà el missatge: "Sóc a la Spezia, Berto, hotel Di Mare, acabo d'arribar-hi, he vingut abans, ja ho sé, truca'm, t'hi espero, petons petons petons... amb gust de pètal"
Va deixar la bossa en un racó de l'habitació. Va treure's de la butxaca de la gavardina el bitllet de tren de Gènova i va deixar-lo sota un gerro de vidre buit que hi havia a l'escriptori. Després va penjar a l'armari la gavardina gris perla. Es va treure les sabates que feien joc amb la gavardina i les deixà també dins l'armari. Trepitjà la moqueta jaspiada i sentí una escalfor estranya que va inundar-li el cos. Es despullà. Volia dutxar-se. Sols es quedà amb el collaret de perles fosques que en Berto li havia regalat i que no es treia de sobre des d'aquell dia, respirà ben a fons acaronant cadascuna de les perles. Aviat el veuria, segur. A l'altra banda dels vidres de la finestra va veure un mar fosc intens, inflat pel vent. Es va asseure al llit i dins la tauleta de nit va trobar una d'aquelles bíblies que posen en alguns hotels, la va agafar i va somriure, va obrir una pàgina a l'atzar: Gènesi. L'origen de tot, va pensar, l'origen de tot, i tornà la bíblia al seu lloc pensant que l'origen de tot devien ser aquelles pedres que havia retratat durant dos anys, sí, sens dubte, aquelles pedres.
Eren les tres de la tarda quan van trucar a la porta.
Tenia intenció de dutxar-se i per això el truc la va sorprendre amb la tovallola de bany a la mà. "Floristeria", van dir-li amb una veu monòtona i imperativa. I va pensar que en Berto ja havia sentit el seu missatge i va tenir una intensa alegria que ni podia ni volia dissimular. Va obrir la porta, riallera i entusiasmada, embolicada en la tovallola blanca, de bany.
I a la porta de l'habitació hi havia la dona silenciosa del tres quarts lila que havia vist al tren. Duia un magnífic ram de roses blanques a la mà. Es van mirar. La dona va entrar-hi, segura, i tancà la porta. La Sònia va empassar-se totes les paraules que li naixien de la gola perquè no encertava a pensar què li estava passant. Qui era aquella dona? Què volia?
-Qui ets? Què vols?
La dona agafà el gerro de vidre, hi posà aigua i el ram de flors. Es bellugava dins l'habitació com si la conegués a fons. La dona s'assegué en una butaca davant una Sònia emmudida. Es miraren. Es miraren molt fixament, com es miren les persones estranyes, desconegudes, però que misteriosament tenen molt a dir-se. La dona s'aixecà, s'acostà a la Sònia, li tragué la tovallola de bany i la deixà només amb el collaret de pedres negres. La mirà de dalt a baix.
-En Jaume només és meu, meu, ho entens, meu!!! -va dir-li amb una d'aquelles veus d'extrema duresa que no necessiten el crit per fer-se entendre.
-Qui dimonis és, en Jaume? -va preguntar la Sònia atemorida, però amb un punt d'incredulitat, ara veia clar que la dona s'estava equivocant de persona.
I la dona es va acostar molt més a la Sònia, molt, i travessà aquella línia, invisible però definida, que protegeix les distàncies, a la vegada que la Sònia tirava el cos enrera, repel·lint-la. I la dona agafà el coll de la Sònia, precisa i punyent, forta, amb una duresa impossible i mirant-la fixament amb uns ulls de gel que no semblaven del món de la Sònia.
La Sònia va caure a terra, lluitant per agafar un aire inexistent, clavant les ungles als braços d'aquella dona estranya, esgarrapant-la i boquejant alhora com un peix malferit fora de l'aigua, perdent la vida a causa d'aquell mal tan brutal. El collaret de perles negres es va trencar en el mateix moment que el cor de la Sònia deixava de bategar i les perles van saltar per la moqueta jaspiada de l'habitació de l'hotel, com si juguessin a un joc sinistre.
Mentre la Sònia feia el seu darrer alè de vida, la dona va seure al llit i va menjar d'un en un els pètals de les roses que ella mateixa havia dut. Va deixar les tiges despullades. Va marxar tot seguit, agafant la bossa de la Sònia, la seva roba, els estris de bany que ja havia tret del necesser, només va deixar-hi la gavardina i les sabates perquè no va obrir l'armari. La cortina blanca de l'habitació es va quedar voleiant, acomiadant-se del cos mut i inert de la Sònia.
La dona va abandonar l'hotel i no la va veure ningú, ni el noi de la recepció que feia els encreuats de Il Corriere, ni les dones del servei de la neteja que s'afanyaven a fregar la recepció. La dona s'escolà per aquells carrers estranys i ningú no la va veure perquè no tothom és capaç d'entendre un món que no és el seu.