Pètals -8-

El dia de Cap d'any vaig cuinar tota la tarda. No tenia ganes de fer-ho, però no volia acabar l'any d'una forma tan trista com l'havia començat. Encara recordava els fulls esquinçats que l'Esther em llençava des de qualsevol racó de casa i la finestra oberta i els meus fulls voleiant i l'Elena esquinçada, desfeta en mil bocins pel terra de casa, sota aquell fred que entrava perquè era desembre; va ser un desembre molt fred.
Mentre jo cuinava, l'Esther llegia els apunts de la Sònia. Vaig deixar-la que ho fes, jo encara mantenia una certa il·lusió que la seva petita millora fos una realitat, suposo que a alguna cosa ens hem d'aferrar quan la situació es torna insostenible. Només eren uns dies i havia de suportar-ho tot, costés el que em costés. Però em feia mal que burxés dins aquella intimitat meva que encara estava mig feta, mig creixent, mancada de moment de la coherència final de les novel·les o els relats. Em sentia indefens. Molt indefens.
Vam sopar d'hora i la vaig intentar convèncer perquè ens quedéssim plegats a rebre el nou any, ni que fos mirant a la televisió algun programa de riures forçats, o potser fins i tot teníem sort i trobàvem alguna pel·lícula d'aquelles que tant ens agradaven feia temps, molt de temps. Potser era la por de separa-me'n la que em motivava a fer-li propostes que no sentia en absolut, potser creia que mentre fos al meu costat la controlava i jo així també estava molt més segur.
Em va dir que no, que no li venia de gust estar amb un mentider i un farsant i no vaig respondre per por de començar una nova discussió. Poc després de sopar i de prendre's la medicació, es va ficar al llit.
Jo em vaig quedar al sofà entapissat d'un verd que, com jo, ja havia perdut l'esperança. Vaig mirar la tele i vaig anar canviant de canal de forma automàtica veient aquelles riallades forçades i guirnaldes que guarnien platós televisius de falsedat absoluta. Se'm van humitejar els ulls, no vaig poder evitar-ho. I vaig tancar la tele per por que se'm fes una plorera incontrolable, em passava sovint des que li havia començat tot allò a l'Esther.
Definitivament em vaig desfer del somni de veure néixer el nou any davant la televisió, i amb companyia. Vaig anar a seure al meu estudi, a contracor, però. Sabia que em seria impossible concentrar-me en la vida de la Sònia, però havia d'intentar-ho, malgrat tot em resistia a deixar de lluitar. El meu ram de flors grogues encara era viu, ben viu, i això em va donar forces per continuar.
Vaig perdre la noció del temps mentre escrivia. Vaig deixar de sentir fins i tot els cants i crits de la gent en rebre el nou any, i les trompetes i les cançons gastades pel temps que any rera any es repeteixen. Ho vaig perdre tot endinsant-me en la vida de la Sònia com si fos el darrer moment de la meva vida i el volgués aprofitar al màxim de la manera que m'omplia més.
Va ser de matinada, sé que va ser de matinada, però no podria concretar l'hora. Començava a clarejar, això sí que ho recordo, i no se sentia res, ni crits ni rialles, ni músiques, res. Vaig sortir de l'estudi per anar al lavabo, no m'havia aixecat en tota la nit. Després vaig passar per l'habitació per veure si descansava l'Esther. Ella ja no hi era.
Vaig recórrer habitació per habitació, la cuina i el bany una i altra vegada, cada racó del pis. Fins i tot vaig sortir al balcó perquè sempre m'havia fet una por immensa que hi aboqués la seva vida. Vaig recórrer l'escala, set pisos de dalt a baix, replà a replà, dient el seu nom, empassant-me l'angoixa d'haver-la perdut d'aquella manera. L'Esther no hi era enlloc.
Quan vaig entrar al meu estudi per trucar al telèfon d'emergències que m'havien donat a l'hospital i recordo que vaig veure el meu pom de flors grogues que no tenia cap pètal, cap, tampoc no es veien sobre la taula, cap ni un, com si s'haguessin volatilitzat. Vaig sortir al menjador, on havíem deixat el ram de coloraines que jo havia dut a l'Esther, i tampoc, tampoc no tenia cap pètal. Totes les tiges de casa eren despullades i jo vaig sentir por, una por tan eixuta que em va estroncar la parla i em vaig sentir tan nu com aquelles tiges de casa. Vaig témer el pitjor.
Al telèfon d'emergències de l'hospital no em van donar cap altra sortida que esperar i posar la recerca en mans de la policia. Amb una fredor glaçada em van demanar si ella s'havia pres la medicació diàriament, si havia agafat diners, quina roba duia, si havia menjat, si havia parlat amb amics per telèfon... jo no sabia res, només que jo mateix havia comprovat diàriament que prenia aquelles píndoles, però que jo no havia vist com marxava, no havia sentit res, no havia comprovat quina roba duia, ni tan sols se m'havia passat pel cap que ho havia de fer. No em vaig atrevir a confessar que m'havia passat tota la nit despert, escrivint, vivint la vida de la Sònia, recreant-me en les trucades que li feia en Berto, en les fotografies que la noia havia començat a fer per Barcelona, en aquella reunió on li havien proposat un nou projecte fotogràfic, i em vaig sentir culpable de tot, absolutament de tot. Tampoc no els vaig dir que havíem discutit un parell de dies abans, i que totes aquelles millores de les quals m'havien parlat a mi em semblaven imaginàries. Finalment van dir-me que potser ja intuïen que la cosa no podia anar bé del tot. Vaig embogir, literalment embogit.
"Què m'estan dient? Però què m'estan dient? I així i tot han deixat que surti, així i tot???!!!" Vaig cridar enfebrat de ràbia. Vaig penjar de cop, tens, dolgut, atemorit, enfonsat i culpable, culpable de tot.
Vaig trucar la policia. Em van prendre les dades i em va dir que havíem d'esperar vint-i-quatre hores abans d'iniciar la recerca, i en especial perquè la meva dona era major d'edat. I suposo que amb intenció de tranquil·litzar-me em van dir que per cap d'any ja se sap, que la gent surt i es troba i que potser jo m'estava atabalant per no res, que vaja, que no era el primer cas, que en aquests dies la gent sortia i s'esbravaven una mica i les hores d'arribar a casa no eren les de sempre... Però després d'informar la policia de la situació de l'Esther, el to de veu de l'home va deixar de ser conciliador, em va respondre eixut que, en aquest cas, potser jo l'hauria hagut de vigilar més, i em va penjar. Va ser llavors quan la culpabilitat em va calar fons com una d'aquelles pluges persistents que es filtra i es filtra fins al moll de l'os i no te n'adones fins que t'ha calat del tot.
Jo no tenia cap altra sortida que esperar, una espera insostenible, una espera incerta, atemorida. Vaig esperar en el meu estudi, amb la porta oberta, atent a tot, a qualsevol soroll, atent al nou dia. Vaig passar hores, molt de temps que es va anar escolant davant meu tot rellegint la vida de la Sònia. Va ser un temps molt fosc en el qual l'esperança es va fer un lloc inexpugnable.