Pètals -7-

Un relat de: M.Victòria Lovaina Ruiz

Quan la Sònia Màntua va tastar pètals de rosa va descobrir el gust del no res. Tots dos eren al llit. I ella va pensat que els pètals no tenien el mateix gust que la mantega.
En Berto va arribar a casa de la Sònia amb un ram de roses blanques, les seves predilectes, de gust i d'aparença. Aquella tarda, aquella nit, eren les darreres. Ella va voler perdre el temps ensenyant-li casa seva; de vegades sentim el gust d'allargar el temps amb conductes accessòries. Les parets de casa seves eren fotografies fetes de retalls d'altres vides i els mobles tenien l'encant de la simplicitat. Ell va riure tot mirant una fotografia en blanc i negre que la Sònia tenia a la calaixera de la seva habitació. Era ella, de petita, i feia una cara de fàstic que enamorava. Era la primera vegada que tastava el suc de llimona, va dir-li, aquest era el motiu de la seva cara de fàstic, amb el temps l'acidesa del suc de llimona li havia arribat a semblar temptadora, potser fins i tot afrodisíaca. La foto li havia fet el pare, temps enllà.
I després van descobrir-se tots els sabors dels seus cossos i el tacte de les seves paraules en aquell llit tan ample de la Sònia. I de vegades la Sònia li tocava la galta i la barbeta per dir-li que punxava, i és fàcil endevinar que en Berto li deia que les roses també punxaven, però eren exquisides.
Després de tastar les roses, la Sònia va pensar que no havia acabat d'encertar el gust que en tenien, trobava que els pètals no feien gust de la mantega.
-Com pot ser que t'agradin si no fan gust a res?
I ell li va dir que aquest era precisament el plaer. Que al no res se li pot posar color, i gust, i tacte, que no hi ha res més saborós que el no res.
-En el no res hi ha la llibertat absoluta, Sònia, i pensa una mica perquè quan n'hagis tastat molts descobriràs el gust del perfum de cada flor.
En Berto era ben estrany. Però la Sònia començava a pensar que era un estrany meravellós que podia conduir-la per camins inexplorats fins llavors.
L'endemà, els turistes acabaven l'estada a Barcelona i continuaven ruta fins a Girona on veurien el Call jueu i la catedral. Després enfilarien el camí d'Itàlia.
Van arribar a l'hotel precipitadament de bon matí. Ell va fer la bossa i tots dos van anar a l'autocar seguits per la colla de turistes.
Van acomiadar-se entre petons i abraçades al peu de l'autocar mentre els turistes carregaven els equipatges i pujaven al vehicle. Finalment, quan ja estaven tots col·locats, la Sònia va tocar la galta d'en Berto i li va dir que ni tan sols s'havia afaitat per al viatge i ell li va respondre que així tindria més present el tacte de la seva pell. Ella el va agafar pel colze, el va mirar als ulls, el va abraçar suaument i mentre ho feia va veure com un semàfor que tenia al davant canviava de color una i altra vegada mentre en Berto li deia paraules a cau d'orella i ella sentia una nostàlgia estranya d'acomiadar-se'n i va pensar que la vida canviava tan ràpidament com el color d'aquell ninot del semàfor, però que de vegades tot semblava tan lent com les passes de l'home que travessava el pas zebra carregat amb un cistell i dos rams de flors.
Finalment, els turistes van aplaudir entusiasmats les moixaines de la parella al peu de l'autocar. Va ser un aplaudiment llarg i intens, com si alguna soprano famosa hagués cantat dalt de l'escenari una ària de renom. La gent que passava pel carrer va mirar l'autocar atrets pels aplaudiments i segurament molts van recordar instintivament les nits de pluja persistent i monòtona. En Berto va ficar alguna cosa a la butxaca de la Sònia, ella ni va adonar-se'n, ni tan sols va intuir la seva mà perquè només volia recordar d'aquell moment cada gest de la cara d'aquell noi estrany que l'havia arrossegat a menjar pètals de flor i a qui havia deixat tastar el sabor de la seva pell.
L'autocar va partir i els turistes van dir adéu a la Sònia Màntua, amb les mans enlairades, amb uns somriures de complicitat absoluta.
Quan la Sònia va arribar a casa, va descobrir que a la butxaca duia una capsa petita que tenia forma cor, o potser de pètal de flor, perquè ara que s'hi fixava les dues formes podien ser les dues cares de la mateixa moneda. Dins la capsa hi havia un preciós collaret de perles fosques, quasi negres. Li va semblar preciós. La capsa duia una tarja a l'interior que deia: ens truquem! I la signatura d'en Berto feta de lletres petites i rodones, com si fos la lletra d'un nen.
I van trucar-se. A hores convingudes i a hores intempestives. Trucades infinites de paraules que no tenien aturador. Un dia rere un altre.
Potser havien passat deu dies des que ell havia marxat, quan en Berto li va dir que anés a veure'l, que anés a La Spezia, que es trobessin. Que ell a començament de l'octubre tenia una temporada de feina d'aquelles dures, grups i grups que visitaven Itàlia i ell havia de fer rutes diverses. Però que cap a la segona quinzena d'octubre les rutes afluixaven una mica i es podrien veure i que s'instal·laria a casa seva, que no hi havia cap problema, quin problema havia d'haver-hi. Quan ell acabés amb tots els grups el temps només seria per a ells sols, només ells. I que no sabia com era de maca la Ligúria. I que anirien a un munt de poblets, a Monterosso i a Riomagiore, que no els coneixia? No podria oblidar-los. Ni les oliveres, ni els llimoners, ni aquelles esglésies, i que si feia bon temps encara podrien passejar en barca i que sinó potser en tren, i que passejarien per la Via dell'Amore, que li encantaria, que mai no podria oblidar-la. Ni podria oblidar res. Ni la gent. Ni el vi, per suposat. I van riure. I que coneixeria el seu pare, com no, no podia marxar de La Spezia sense conèixer-lo, i que estava segur que tots dos s'agradarien, i que ara l'home portava una temporada molt amoïnat amb aquella colla d'assassinats d'algun sonat que només li donava mals de cap, l'home ja només pensava a jubilar-se o que algú altre s'encarregués de tot plegat.
Ella li va dir un sí ple d'un desig que no podia ocultar. Però que estava a l'espera del trasllat de l‘exposició a Madrid, que havia tingut molt d'èxit i que si anava a Madrid ella també hauria d'anar-hi, com a mínim al començament. I que ara tot plegat se li feia un embolic. I va dir-li també il·lusionada que la revista l'havia tornat a convocar i que volien fer-li una nova proposta, que de moment no sabia de què anava, però que la setmana entrant li explicarien i que li ho diria tan aviat com ho sabés i que vaja, que estava a l'espera de tot això... Però que sí, que suposava que cap a mitjans d'octubre ja podria, que sí, que faria tot el possible. I que clar que el trobava a faltar, com podia dubtar-ho.

Comentaris

  • els pètals de rosa[Ofensiu]
    Lavínia | 16-10-2005 | Valoració: 10

    sí que tenen gust (hi ha cuines tradicionals que els empren. Sols cal recordar l'obra Como agua para chocolate ), a més segons els entesos, són afrodisíacs. No m'estranya, doncs, que aquest capítol se centri en els amors de la Sònia i en Berto, entre altres coses.

    Cada pètal deu ser el capítol d'un llibre, oi?

    Petons.

    Lavínia

  • Entre capítols[Ofensiu]
    Biel Martí | 16-10-2005

    Aquest número 7 m'ha semblat un interpas entre dos altres capítols, com ja m'ho va semblar un pètal anterior. Et recrees en la història d'amor entre en Berto i la Sònia i aprofites per fer una petita descripció d'una Itàlia que segurament coneixes, deixant també caure detalls d'altres personatges de la història com el pare d'en Berto. Segueixo...

    Biel.

l´Autor

Foto de perfil de M.Victòria Lovaina Ruiz

M.Victòria Lovaina Ruiz

62 Relats

377 Comentaris

125532 Lectures

Valoració de l'autor: 9.77

Biografia:
Escric, gaudeixo escrivint, tot i el patiment que de vegades comporta, i m'agrada que em llegeixin. Aquests són alguns dels petits reconeixements a la feina feta:

Any 2005:
Primer premi Districte V amb "Ernesta".
Any 2007:
Segon premi de relats Mercè Rodoreda de Molins de Rei amb "Hivern a Roma".
Any 2008:
Premi Joescric de Novel·la amb Amb ulls de nina
Any 2009:
Primer premi de narrativa breu per a dones a Terrassa amb "Veu de sucre".

Primer premi del Certamen Paraules a Icària, categoria "El Cistell" amb":Dietari de Les Gorges

Opinions sobre el Dietari de Les Gorges

Finalista del premi Víctor Mora de l'Escala amb: "Felipe o la magnitud de la llum".
Any 2011
Primer premi de narrativa d'Alberic amb la novel·la "Coses de la genètica".
Any 2012
Premi Soler i Estruch de narrativa curta amb l'obra "Pell de gat". Editat per Edicions del Bullent l'any 2013.
Any 2015
Premi de narrativa breu policíaca i de misteri Ferran Canyameres amb l'obra "L'home que camina"
Any 2016
Finalista del V premi de novel·la GREGAL amb l'obra: L'esquerda de l'àngel:
Any 2017
Accèssit del premi de novel·la curta LA VERÒNICA CARTONERA amb l'obra: El rellotge de doble esfera

Gràcies per llegir-me!

mlovaina@gmail.com