Pètals -2-

Quan va morir la Sònia Màntua vaig trobar consol en la beguda. Vaig començar amb una ampolla de vermut de Reus fred, servit en copa i amb dos glaçons, que m'havia comprat el dia que havia anat a visitar l'Esther. Poc després, les copes criaven verdet a l'aigüera i jo bevia directament de l'ampolla, sense glaçons i sense empenta. Més endavant, tant em feia el whisky de malta com la mistela, qualsevol beguda m'estava bé mentre m'alliberés el pensament. Tot va succeir durant unes vacances de Nadal i jo només volia oblidar la mort de la Sònia i la meva incapacitat per avançar en aquell carreró sense sortida.
La Sònia Màntua se'm va morir sense que jo pogués preveure com podien conduir-la a la mort les meves paraules. Ella encara no tenia la trentena. Després de dos anys i mig sense que el meu ordinador es mostrés receptiu a cap incoherència de les meves, a cap idea de les moltes que de manera constant el rondaven el cervell, va aparèixer la Sònia. De cop i volta. Em va néixer decidida, fresca, jove, molt jove, i sensible, i voluptuosa, i tan atractiva que si no hagués estat una creació meva l'hauria pres en qualsevol cantonada; sóc així de barroer.
Era fotògrafa, això me la va matar. De tant en tant li feien algun encàrrec en una revista d'actualitat i en una publicació del seu barri, res seriós, deia ella, amb una riallada fresca i juvenil, però se'n sortia, anava trampejant, sense luxes, el luxe era ella, sens dubte. Entre això i algun amic que li llençava un cable en forma de fes-me les fotos del casament o del bateig de la canalla, anava tirant. Me la vaig estimar com feia molt no em passava. Sempre ho he cregut que no me'ls he estimat prou els meus personatges, sempre ho he cregut i ningú no sap com em dol.
L'Esther també em deia que no l'estimava, que mai no l'havia estimada. I aquestes paraules, dites mentre la duia al psiquiàtric, només em feien mal perquè sabia que era veritat, i la veritat sempre es clava, com una estaca, abans no puguis disfressar-la amb el vel de mentida. Jo no sabia qui estimava, ni si tal vegada havia estimat mai.
Vaig conèixer la Sònia aquell dia que vaig anar a recollir la màquina de retratar a una casa de reparacions del final de la Rambla. M'havia caigut accidentalment en una d'aquelles revolades que em van agafar el darrer estiu que vaig passar amb l'Esther en aquell hostal de muntanya reclòs en una vall silenciosa on només se sentien les nostres discussions per qualsevol fotesa. Per accedir a la botiga de reparacions cal entrar, curiositats de la vida, en un hotel, enfilar les escales i en un petit despatxet, a mà esquerra, s'encarreguen de les reparacions.
Quan baixava per l'escala central de l'hotel amb la meva màquina acabada d'arreglar, ella em va avançar. Només la Sònia podia baixar les escales d'aquella manera, amb aquells saltirons de qui té certa pressa, però no una urgència, i sobretot de qui sap on va. Quan vaig acabar de baixar les escales hi havia algú assegut a la recepció, un noi amb un ram de roses blanques que, de moment i no sé per quina raó, em va esborrar la Sònia del davant. Però la vaig tornar a veure al poc d'haver sortit de l'hotel.
Va ser en arribar a l'estació del metro del Liceu. Retratava un noi que menjava pètals de roses a l'entrada del metro. Era un noi amb aspecte seriós, ben vestit, net, no era cap pidolaire ni cap d'aquelles estàtues que omplen la Rambla amb vestuaris insòlits. El noi es recolzava a la barana del metro i agafava cada pètal amb una dolçor que jo mai no havia vist: es mirava el pètal, l'agafava amb dos dits com hauria agafat una ploma, l'ensumava i després el paladejava i l'acabava engolint. Era impossible no deixar-se seduir per aquell espectacle. I la Sònia va retratar el noi des de tots els angles possibles, ho feia ràpida, assegurant cada tret i tant aviat encaixava un genoll a terra com s'acostava al noi o s'allunyava tot enfocant l'objectiu de la seva màquina.
Encara recordo un pessigolleig excitant que em va recórrer el cos i em va anar deixant un rastre d'entusiasme intern. Quan em passa això, sé que hi ha algú que vol viure, i li he de donar vida. Un nou personatge és sempre un munt de papallones que em giravolten per l'estómac, i volen escapar-se i viure una vida independent de la meva. És impossible, però. Hi ha un cordó umbilical entre els personatges i jo, un fil de vegades molt feble que els uneix a la meva persona com parts de mi mateix. I això em va succeir. I vaig caminar feliç per la Rambla, amb aquella escalfor agraïda d'alguns matins de desembre, amb la felicitat de pensar que tenia unes llargues vacances i amb la sensació que havia d'arribar aviat a casa i deixar-me anar i descobrir qui era la Sònia i ensumar-la i viure la vida amb els seus ulls.
Abans d'arribar a casa vaig comprar-me un pom de flors grogues, les flors grogues m'alimenten l'ofici, de sempre, mai no he sabut el per què. Un cop a casa, vaig ficar les flors en aigua i vaig situar-les a l'angle dret de la taula, no sé per què la dreta, però sempre ha estat així, sense que el fet tingui cap mena de connotació política, evidentment. I vaig decidir que quan tingués ganes aniria a fer un entrepà al bar del Pere, prop de casa, no podia entretenir-me a cuinar. Llavors només podia escriure sobre la Sònia perquè la tenia en el cap i no volia que em fugís, ella era allà, plena de vida, ansiosa per recórrer les meves pàgines en blanc. Vaig engegar l'ordinador i vaig iniciar un temps de durada incerta, absort en mi mateix, alimentant un personatge acabat de néixer i aferrant-me a aquell fil que ens havia unit.