Pètals -1-

La noia jeia a terra, nua. Estesa sota la finestra, amb el cap girat envers l'escriptori i el gerro de roses blanques, despullades. Duia el coll clavetejat per marques violàcies de perles fosques que li havien enfonsat la pell i ara es veien escampades per la moqueta jaspiada de l'habitació. Per sobre la dona, hi dansaven les cortines, blanques, com si fossin gavines afamades. Hi havia silenci, aquell silenci que envolta sempre els morts.
L'inspector Sandro Morelli arribà a l'hotel a quarts de dotze de la nit, desmanegat, malgirbat, amb el pentinat i la son estroncats per la trucada del vespre. Caminava enmig d'aquell vent de mar que durant tot el dia havia escombrat La Spezia. La humitat li agreujava un reuma crònic a les articulacions de les cames i li afeblia les passes. Es tragué de la butxaca de la jaqueta un mocador amb les inicials SM brodades, l'olorà i s'eixugà el front. Va accedir a l'hotel tot mostrant la placa al noi de la recepció i aquest el mirà d'esma, i assenyalà mandrós l'ascensor. L'inspector optà per les escales i les enfilà tot enfundant-se uns guants de làtex que duia a una de les butxaques dels pantalons. A cada esglaó premia els llavis a causa d'aquell dolor intens que li venia dels genolls.
A l'habitació 123 hi havia el cos de la dona. Sònia Màntua, va informar-li l'oficial de l'entrada, 29 anys, soltera, nacionalitat espanyola. Igual que les altres cinc, va pensar només veure-la, i va concloure en veu alta: ha estat la mateixa bèstia. Ja eren cinc les dones assassinades a La Spezia els darrers mesos.
Sandro Morelli va mirar al seu voltant, com un d'aquells llebrers que ensumen el lloc per trobar l'olor, el rastre ocult que els delati la bèstia. L'inspector s'assegué a la butaca de l'entrada, davant la dona, derrotat, cansat, ara s'adonava, la bèstia podia amb ell. L'home mirà la noia i la moqueta i les perles negres escampades pel terra. S'aixecà vençut. Ho notà en mirar la dona, tan jove, tan maca, amb aquella ganyota glaçada de fàstic, amb aquells ulls oberts que ningú encara no havia tancat. S'hi acostà i s'enfonsà en aquella tristor d'ulls que no miren enlloc. Se'ls mirà de molt a prop. Encara devien conservar la imatge del seu botxí, si ell pogués veure quelcom en aquells ulls, una mica del seu secret. Només volia trobar un per què a tot allò, un per què fins i tot al seu cansament.
-Tots els morts tenen un secret, Tonino, tots, tots en tenen un, i pobre del mort que no en tingui cap -va concloure amb un sospir mentre l'oficial li adreçava una mirada de respecte, el senyor Morelli, l'inspector, era el seu mestre.
-Pobre de qui no tingui un secret, noi, ningú no el recordarà mai més -i l'oficial va assentir amb el cap i va mussitar alguna cosa, però l'inspector ja no l'escoltava.
L'home mirava la noia i pensava com era de maca. Com a ell li agradaven, pensà, menudes de cos, morenes, amb les carns ben premudes. Un sentiment culpable va envair-lo mentre s'adonava que es feia vell. Ja era un vell, un vell que es cansava en pujar escales, que esbufegava, que hauria dormit tota la nit i part del dia i que no li venia de gust esbombar el seu cansament, ni la seva feblesa. Hauria tornat a casa perquè avui era dijous i el seu fill el trucaria per telèfon des de no sabia on; sí que sabia, però, de què parlarien en aquells cinc minuts, de la seva artrosi i del darrer viatge del noi, potser fins i tot li donaria temps d'explicar al noi com el tenia assetjat aquella bèstia que matava dones, dones molt joves. Sempre igual, i al final el fill li diria que tenia pressa i que ja passaria a veure'l quan tornés de no se sabia on, sempre igual. La vellesa, pensà, són aquests cinc minuts de telèfon amb el fill a banda i banda de dos móns divergents.
Porta cinc o sis hores morta, va dir-li l'oficial, traient-lo del seu silenci. Anota entre vuit i nou, va rectificar l'inspector. Ordenà l'autòpsia mentre donava tombs a l'habitació, i demanà l'hora d'entrada de la noia a l'hotel, i si venia sola, o no, i si havia rebut visites, o trucades, o si havia trucat a algú des de l'habitació. També volia parlar amb qui havia descobert el cadàver i volia totes les empremtes de l'habitació i que recollissin les perles, totes les perles.
Treia forces de la seva feblesa i s'adonava que tot semblava fals, ara s'adonava que tot plegat semblava una comèdia, com un d'aquells teatres que tant agradaven la seva dona. Volia saber qui era la noia, d'on provenia, què hi feia allà.
-Tot, ho vull saber tot, d'ella -va cridar amb un darrer alè d'empenta.
Mentre esperaven l'arribada del jutge i en Tonino parlava amb altres agents de l'entrada per dur a terme les ordres de Morelli, l'inspector obrí l'armari. Només va trobar-hi una gavardina de color gris perla que palpà suaument. Com el vellut, pensà, com el vellut, i l'olorà tot trobant un rastre conegut de perfum, violetes, pensà, semblaven les violetes que sempre havia fet servir la seva dona. Hi havia també unes sabates noves que feien joc amb la gavardina. Va mirar els calaixos, la tauleta de nit i l'escriptori i no va trobar res més que els documents que informaven de les característiques de l'hotel i una d'aquelles bíblies que alguns hotels tenen per costum deixar a les tauletes de nit i que va ordenar que també inspeccionessin. Però res més, ni una bossa, ni una maleta, com si la noia hagués arribat del buit, calçada i vestida amb aquella gavardina gris perla. I aquell gerro amb roses sense pètals sobre l'escriptori que li recordaren la mania del seu fill de menjar pètals de rosa quan era petit. Sota el gerro de les roses hi havia un bitllet, un bitllet de tren de Gènova d'aquell mateix dia. Però no hi havia ni rastre dels pètals.
Morelli sortí al carrer al cap de dues hores llargues de feina, un cop el personal de les autòpsies es feren càrrec de la noia i s'acomiadà dels oficials que continuaren amb la feina encomanada.
Quan sortí, el vent de llevant prenia més empenta i aixecava els papers i les fulles del terra i omplia d'humitat els racons de La Spezia. L'inspector Morelli es va eixugar la suor del front, feia xafogor. Baixà caminant pel port tot mirant la vida adormida de les embarcacions i poc a poc s'endinsà en el seu barri de cases baixes i en el seu carrer poc il·luminat.
Arribà a casa molt més cansat que en sortí. S'assegué a la seva butaca, engegà la televisió. Si es ficava al llit segur que li costaria adormir-se, sempre li passava quan li estroncaven la son com aquella nit. Necessitava distreure's ni que només fos un moment, ni que només fos per oblidar el rostre de la noia. Ullà retalls de noticiaris i de pel·lícules, de programes de televenda i d'anuncis, fins que descobrí en el contestador un missatge d'aquell vespre, la trucada del fill que per moments havia oblidat i li sabé greu no haver estat a casa, la sentí tot mirant el contestador com si en l'aparell pogués reconèixer el somriure del fill que feia mesos que no veia i li sentí la veu: "Pare, demà et passaré a veure, bé, passarem, he conegut una noia, és espanyola, es diu Sonia, Sònia Màntua, ja la veuràs, pare, és molt maca, adéu, fins demà".