Pessigolles

Un relat de: Aleix de Ferrater
Pessigolles


La veritat és que m’estava adormint dins la meravellosa funda. Era tan còmoda, tan ben folrada de suau vellut vermell i anava tan ben encaixat dins aquell espai exacte que m’encabia, que era absolutament impossible no fer una becaina en el trajecte en cotxe de casa fins el Palau. Al meu costat, però dins el seu espai, hi havia l’arquet, l’inseparable company de penes i fatigues i, alhora, dels grans moments que havíem gaudint junts. Cap dels dos tenia vida per si mateix; ens necessitàvem. Ell, sense mi, no era ningú. I jo, sense ell, tampoc. Fèiem una parella fantàstica, única, indivisible.
Aquella estoneta de relax m’encantava. Era un dels pocs instants on realment podia descansar. Tancava els ulls, deixant-me anar i recordava els grans viatges que havíem fet els darrers anys arreu, per tot el món. Però és que, a veure, a quí no li agrada que el treguin a passejar?
De cop i volta, però, tot va tornar al món de la realitat. Encara tancat dins el meu petit dormitori, a les fosques, vaig obrir els ulls desvetllat pels acords dels companys que havien arribat abans que nosaltres. Malgrat que sembli contradictori estaven desafinant expressament per tal d’afinar-se.
Poc a poc, suaument, em van acomodar sobre una cadira. Dos clecs. Dos clecs d’obertura i una mà càlida m’agafà com calia. L’altra ho va fer del meu inseparable company. Després d’uns breus i secs estossecs també nosaltres vam començar a desafinar, no fós cas que el viatge ens hagués perjudicat.
Poc després es feu un gran silenci. Tothom havia desaparegut. Només ens trobàvem a la sala d’assaig nosaltres tres i un altre senyor, despentinat però molt elegant, vestit amb frac negre i corbatí vermell que parlava fluixet amb el meu pessigoller. Dúia un bastonet de fusta a la mà, que percutia impacientment, amb neguit.
Aquest silenci, basarda pura, únic, l’havia viscut infinitat de vegades i sempre presagiava el gran moment de la nit, el nostre màxim motiu d’existència. Era ben curiós, però malgrat la gran experiència que ens acompanyava, aquell moment continuava sent tan màgic com el primer dia, dins aquella sorollosa sala d’actes d’una escola plena de tots els nens del món, ja fa una pila d’anys.
Els nervis i la tremolor ho eren tot. El pas del temps s’allargava eternament, infinit, abans d’escoltar la frase que, malgrat tot, sempre desitjava amb la pell de gallina ben pulida i ben lluent:
-Vinga, som-hi!
Deu passes, només deu passes i de sobte els aplaudiments del públic, el càlid aperitiu d’ànim que necessitàvem. Gir a la dreta, cara al públic i la salutació protocolària gairebé em va fer llepar la fusta grinyolant de l’escenari.
Silenci, més estossecs, més silencis. L’home del frac, observant amb ànsia tot el grup, va entonar unes notes en veu baixa amb els braços espectacularment enlairats. Havia arribat el gran moment. Era l’hora de tancar els ulls, deixar-se anar, notar l’escalf d’una galta i gaudir el frec de les pessigolles.

Comentaris

  • Tendre [Ofensiu]
    Naiade | 10-01-2012 | Valoració: 10

    Una bona descripció de sentiments i sensacions humanes traslladades a un objecte que ben amanyagat podria comprendre’s el que sent.
    Felicitats amic un relat molt aconseguit.
    Una abraçada

  • Eternitat[Ofensiu]
    Onofre | 01-10-2011 | Valoració: 10

    De l'Aleix de Ferrater jo em quedo amb això:
    "Aquest silenci, basarda pura, únic, l’havia viscut infinitat de vegades i sempre presagiava el gran moment de la nit, el nostre màxim motiu d’existència. Era ben curiós, però malgrat la gran experiència que ens acompanyava, aquell moment continuava sent tan màgic com el primer dia..."
    Visquent una infinitat de vegades un moment de silenci, cosa que ens ha passat a tots, ja podem dir taxativament que hem viscut una infinitat de moments. Cal saber ara si la infinitat i la eternitat podrien arribar a ser sinònims mai.
    Tant l'Aleix com qualsevol humà s'escarrassa amb la idea, concepte o noció de la mort -que no és més que això- contraposant-la a la de la vida. Falsetat pura de la que, sembla, mai ens em podrem deslligar.

    A la poesia 'Viure o morir' on hi diu:

    "Pensar, encomana.
    No pensaré gaire en la vida,
    no pensaré gaire en la mort.
    Llavors, què em queda?
    De què escriuré? "

    Hi ha la resposta.

    Tu mateix, vosaltres mateixos,
    "et pur si muove"

  • . . .[Ofensiu]

    és fàcil tancar els ull i imaginar-se arquet i violí en aquest relat curt i intens a l'hora.

  • Bona barreja,[Ofensiu]
    free sound | 13-07-2011 | Valoració: 10

    de música i mots,
    de realitat i ficció,
    de pessigolleig i desig...
    Molt bon relat, i moltes gràcies
    pels teus comentaris.
    Molt bon estiu!!!!!

  • Moltes vegades...[Ofensiu]
    Joan Gausachs i Marí | 09-05-2011 | Valoració: 10

    Moltes vegades, desprès de llegir un relat, dono una ullada als comentaris anteriors i he pogut comprovar que he vingut a llegir-lo —si no es cola un altre comentari— aconsellat per la mateixa relataire que el “criticaire” anterior.
    He gaudit del relat. Ja d’entrada no amagues l’objecte del qual estàs parlant, és més, crec que és el que vols... copsar l’atenció del lector. En el meu cas ho has aconseguit plenament. He sentit pessigolles, unes tendres pessigolles.
    —Joan—

  • Una relataire comentarista comuna...[Ofensiu]
    deòmises | 08-05-2011

    ...em recomana aquest relat, curt, tendre i emotiu.

    I no s'equivoca, Aleix! Un relat que traspassa i travessa, que segueix restant endins de qui el llegeix una estona més... L'he revisitat en diverses ocasions i avui m'animo a dir quatre paraules que no diuen gaire, però que intenten transmetre allò que he sentit.

    Gràcies pel relat i per la visita, d.

  • Sobre el teu comentari...[Ofensiu]
    Ogigia | 18-04-2011

    Gràcies, Aleix. Sobre el teu comentari, és Atenea Niké. Es refereix a la imatge de Niké en un fris, lligant-la sandàlia ...

    M'agrada el teu text

  • la poesia de la musica[Ofensiu]
    Xunxi | 14-04-2011 | Valoració: 10

    vas llegint el relat i et vas trobant dins , notes les sensacions, notes les "papallones al estomac", és molt maco Aleix, és un relat amb música de paraules

  • Un relat[Ofensiu]
    Josep Ventura | 12-04-2011 | Valoració: 10


    meravellós com les notes del violi que al llegir-lo
    fa pessigolles a la sensibilitat
    una abraçada
    Josep

  • deliciós[Ofensiu]
    panxample | 11-04-2011

    Preciós, delicadament elegant i gentil.
    Et convido a escoltar^" violi trist" ( si se fer l'enllaç sortirâ)




    Avant

  • Nen, aquest...[Ofensiu]
    AVERROIS | 10-04-2011 | Valoració: 10

    ...relat és fabulós, m'ha agradat moltíssim. És perfecte, és tendre, amb caliu. Has donat ànima a un violí. El meu pare sempre deia que si hagués hagut de tocar algún instrument hauria triat el violí, deia que tenia ànima, que les seves notes et podien portar des de la tristor més profunda a l'alegria més eufórica.
    En fi Aleix un relat excel·lent.
    Una abraçada.

  • Tots necessitem arquets[Ofensiu]
    nuriagau | 10-04-2011

    Molt original aquest relat escrit en primera persona, en què el protagonista és una ésser inanimat. Aconsegueixes que el lector es posi en el lloc de l’instrument oblidant que la història és inversemblant.
    Aquest instrument de vent necessita de l’arqueta per viure, sense ella no és res. Nosaltres, els humans, sovint necessitem d’objectes, animals o persones per aconseguir viure plenament la vida.
    Ens llegim
    Núria

  • Englantina | 09-04-2011 | Valoració: 10

    Aleix, quin relat tan deliciosament musical. Has donat vida i consciència a un objecte, i l'has convertit en un personatge amb sentiments i records. M'ha agradat moltissim!

  • De l'esplendor[Ofensiu]
    franz appa | 05-04-2011

    Aquesta sensació que tot és nou un cop més, quan tornem a començar, malgrat tota la història que s'acumula als dits i als estómacs, deu ser única i proablement addictiva.
    El cos es prepara de bell nou, la ment vacil·la, però ja ha après a fiar-se de la memòria it-nerna dels músculs i dels nervis... deixarà que siguin ells, savis hereus de desenes de generacions que s'han transmès aquest ofici que fa afinar sobre l'infinit de sons possibles i trobar la delicada, exquisita, equilibrada màgia de la música.
    Molt ben tranmsesa, sens dubte perquè ha estat molt ben viscuda, en un relat que ens porta des de l'interior confortable d'un automòbil a l'esplendor -no importa si més o menys rica, si més o menys modesta- d'una sala de concerts.
    Una abraçada,
    franz

  • Original punt de vista[Ofensiu]
    Unaquimera | 04-04-2011 | Valoració: 10

    Quin protagonista més especial, el d’aquest relat!
    Original punt de vista el que desenvolupa el text...

    M’ha semblat molt ben plantejada la introducció al recull de sensacions, que has anat exposant després amb detall i cura, fins aconseguir que resultin vívides per a qui les llegeix.

    Trobo deliciós el sobrenom de “pessigoller”, molt adequat al fer del violinista, però també bell i expressiu per sí mateix.

    I m'ha semblat molt generosa la consciència ( personalitat? ) de l’ instrument, en reconèixer que sense l’arquet ell no és res... tant de bo algunes persones poguessin aprendre d’ell!

    T’envio una abraçada generosa de mida,
    Unaquimera

  • que suggerent!![Ofensiu]
    teresa serramia | 03-04-2011

    molt ben ideat i desenrotllat, Aleix!, aconsegueixes trametre un munt de sensacions. també nosaltres ens sentim transportats en aquest viatge pel món de l'art, del silenci, del tacte..., molt bonic!!, felicitats!!

  • M’ha agradat llegir-lo. [Ofensiu]
    Xantalam | 31-03-2011

    Li has donat el to just d’enigma al principi, amb alguna pista important. Ben treballat, ben lligat, ha estat un gaudi sentir l’ànima d’aquest bell enginy, el seu escalf i la seva veu única. Felicitats, Aleix, abraçades!


  • Què bé escrius, Aleix![Ofensiu]
    Nonna_Carme | 30-03-2011

    Confesso que , al començar a llegir, no tenia ni idea de què es tractaria, però m'agrada el gir que has donat al assumpte.
    Aquestes" pessigolles" m'han fet vibrar a mi també.
    Saps que Napoleó deia que la música era el menys molest de tots els sorolls?
    No sabia el que es perdia , no creus?
    Una delícia llegir-te.
    Una abraçada Aleix

  • M'ha costat.[Ofensiu]
    Epicuri | 25-03-2011

    Estic poc inspirat, però tot d'una...és el privilegi de...diguem-li art. Per entedren's.
    No som tots instruments, d'alguna manera? on acaba l'instrument i on comença la música? es dit que la diferència entre el materialisme i la religiositat es troba en que en el primer cas,es tracta a les persones com a objectes, en el segon als objectes com a persones...les paraules també són instruments no?

  • Un relat encantador[Ofensiu]
    brins | 23-03-2011 | Valoració: 10

    Hola, Aleix,

    M'encanten les històries els protagonistes de les quals son objectes inanimats. És l'escriptor qui els atorga vida, una vida que pot arribar a tenir una gran tendresa, sempre i quan estigui escrita amb sentiment.

    I el teu protagonista n'és molt, de tendre i de sensible, perquè tu l'has descrit amb amor.

    Et felicito, company, rep una molt cordial abraçada,

    Pilar

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Aleix de Ferrater

Aleix de Ferrater

107 Relats

2109 Comentaris

125048 Lectures

Valoració de l'autor: 9.97

Biografia:
Vaig néixer a Barcelona el 12 de setembre de 1959. Sóc llicenciat en Ciències de la Informació, encara que actualment no treballo com a periodista.

Literàriament, he guanyat els Premis de Poesia Sant Joan 1995, organitzat per l'ONCE de Catalunya, el Premi de Poesia Jo Escric 2007, el Premi de Poesia Roc Boronat 2007 i el Premi de Poesia Guillem Colom i Ferrà, Vall de Sóller 2015. També he quedat finalista dels XXI Jocs Florals de Ribes de Freser 2017 en la categoria de narrativa.

He publicat els llibres "Escoltant la sal" (Fundació Cabana, Jo Escric 2007), "Arrels d'escuma" (Editorial Omicron 2008), "Flaix que enlluerna" (Editorial Omicron 2010), "Absolutament d'ànim" (Documenta Balear, 2016) i "L'excés" (Ediciones Oblicuas, 2019). .

Aiximateix, tinc publicats relats i poemes en llibres editats conjuntament amb diversos autors i editats per l'Associació de Relataires en Català, com "Tensant el vers" (2011), "Temps era temps" (2012), "Llibertat" (2012), "Traços de desig" (2014), "Somnis tricentenaris" (2014), "Mitjans de transport" (2017) i "Virtuts" (2018).

Finalment, he escrit el pròleg del llibre "Malos hábitos" (Rúbrica Editorial 2010), de la poetessa Aurora Garrido.