Pessigolles de lletres

Eren les vuit del vespre i, per fi, ja era hora de fotre el camp de la feina. Aquell dia m'havia anat com sempre, avorrit i rutinari, així que vaig acomiadar-me amb un "Adéu, fins demà" encara que amb l'entonació se'm notava un "Tinc unes ganes de fer-vos una bona botifarra a tots" Però bé, malgrat la meva entonació i les ganes de fer la botifarra em vaig reprimir i vaig marxar pitant.

"Merda, merda, merda de dia...." Al sortir de l'oficina em trobava enmig d'una pluja, d'una pluja traïdora, d'aquelles en què de cop i volta comencen a caure gotetes i gotetes i llavors ja és un no parar quan les gotetes es transformen en gototes. Això sí, sempre acostuma a ser un d'aquells dies en què decideixes, vés a saber perquè, deixar el paraigües a casa.

Però bé, el fet és que tenia moltes ganes d'arribar a casa a fer el manta així que per arribar a l'estació del metro no hi havia altre remei que anar caminant de portal en portal. De tant en tant em parava i amb resignació esperava que la pluja afluixés una mica. En una de les meves esperes vaig col·locar-me a l'entrada d'una botiga i tot d'una vaig adonar-me que al meu costadet, arrambadeta a la meva sabata, tota tieseta i un xic molla hi havia la lletra A. Ens vam mirar mútuament. Vaig girar el cap en direcció contrària com simulant que no l'havia vist i vaig pensar "A veure, tia, estàs al costat d'una lletra? D'una fotuda lletra?! D'una refotuda lletra que et mira? M'estic tornat boja?" Vaig girar el cap altre cop i vaig veure que havien aparegut unes quantes lletres més que estaven tant interessades en mi com la lletra A, ens vam mirar educadament, esperant que la pluja parés una mica. Encara que les lletres estiguessin un xic barrejades les vaig reordenar mentalment i vaig llegir un REBAIXES, "S'havien desenganxat de l'aparador!"
En fi, que després d'aquella aparició i d'uns segons de perplexitat vaig arribar a una conclusió; m'importava una punyeta la pluja, havia de fotre el camp! Vaig córrer desesperadament, travessant semàfors en vermell, posant en perill la meva integritat física, fins que cansada com estava vaig dir-me un "Prou! No puc més" pensant-me que ja les hauria despistat.
Des de sota la gran balconada on em vaig parar em vaig mirar el cel, aquest es veia molt, molt ennegrit, aquella tempesta duraria i a mi encara em faltava un bon tros per arribar fins al metro. Entre els sons de la pluja vaig sentir unes petites respiracions de cansament, vaig dirigir la meva mirada molt a poc a poc cap avall i al costat de la meva sabata esquerra; estava envoltada de lletres, n'hi havia un bon grapat. Vam tornar-nos a mirar educadament, fins i tot els hi vaig dedicar un somriure però vaig girar cua corrents com una esparverada, crec que ni en "mis viejos tiempos", que dirien alguns, havia corregut tant. Mentre feia els 100 metres llisos enmig del carrer Balmes vaig adonar-me que darrera portava una llarga cua de lletres. Per fi vaig entrar al metro, buscava el bitllet en plena histèria i vaig posar-lo a la màquina tant ràpid com vaig poder i vaig anar-me'n a l'andana a seure i a esperar el primer tren. Les maleïdes lletres també havien entrat, estaven cansades, xopes...però allí estaven, al peu del canó, perseguint-me i jo ja no sabia si tremolava de fred o de por. El metro va arribar a la parada i vaig pujar, vaig asseure'm tancant els ulls de cansament i vaig decidir ignorar-les, m'era igual si havien pujat, si les tenia als peus, al costat, m'era absolutament igual. Ja s'oblidarien de mi. Quan vaig obrir els ulls després d'unes quantes parades de metro vaig adonar-me que ja no hi eren "Gràcies a Déu!, ja s'ha acabat. Lletres dels pebrots! Em volien fer parar ximple!".
L'home que estava assegut al meu costat va aixecar-se preparant-se per baixar a la següent parada i patapam, allí hi eren totes, aquell paio les havia aixafat i ben aixafat amb el cul. Els hi vaig veure la intenció de desenganxar-se del seient, però no podien així que vaig intentar ajudar-les, aquell estat decrèpit de les lletres em va fer agafa'ls-hi una mica d'estima. Potser no em volien cap mal. Vaig sortir del metro envoltada de totes elles, la lletra M havia quedat molt tocada, pobra, amb l'aixafament que havia patit per part d'aquell home anava coixeta. La lletra O l'havia fet tant grossa que amb ella s'hi podia jugar al hullahop. La A caminant era igual que un cowboy, semblava que anés escaldada. Tot el repartori de lletres feien una fila...
Vam sortir de dins l'estació i continuaven seguint-me sota la pluja. Quan vaig arribar al portal de casa meva vaig ajupir-me a la seva alçada i amb la mà els vaig fer un "Adéu..." Vaig obrir el portal, que és de vidre, i vaig entrar. A través del vidre les vaig veure a totes xopes, deformades per culpa de l'homenot del metro, i alguna fins i tot amb una mica de tos. No podia deixar aquell grapat de lletres soles enmig del carrer. Vaig obrir la porta i les vaig deixar passar. Tot i la dificultat dels seus moviments unes quantes van posar-se en ordre i em van escriure un GRÀCIES, la lletra A es va fer un petit tupè perquè la paraula tingués l'accent.
Les vaig entrar d'amagat a casa i al bany les vaig eixugar i arreglar. Jo també vaig eixugar-me i canviar-me de roba. Vaig sopar, justament aquell dia a casa menjaven sopa de lletres, jo vaig preferir fer-me un entrepà.
Així que, un cop tipeta i comentat el dia amb la família vaig entrar al meu dormitori. Estaven totes mig adormides als peus del meu llit. "Quina sort que tenen" vaig pensar, "i jo que pateixo d'insomni, no podré ni aclucar ni un ull...Entre els nervis de la feina i tot plegat..." Vaig estirar-me al llit i les lletres van posar-se entre els meus llençols fent-me pessigolles als peus i a la panxa...ai com vaig riure, ai que bé que m'ho vaig passar, em van fer recordar anècdotes divertides coses que feia temps que havia oblidat. Van aconseguir que m'adormís amb un somriure entre pessigolles de lletres.

L'endemà ja era divendres, vaig deixar que les lletres dormissin i me'n vaig anar a treballar. Al tornar a casa cansada i avorrida de la feina em van rebre entre un remolí de lletres que finalment va escriure RELATSENCATALA.COM (el punt, en aquest cas els hi va deixar la lletra i) Vaig dirigir-me a l'ordinador i allí vaig posar aquella adreça on hi vaig descobrir un espai nou, un lloc on la gent podia escriure, expressar-se, opinar, gaudir de les lletres, gaudir de les paraules. Les meves petites lletres em van començar a fer pessigolles i a fer-me riure recordant-me anècdotes i obrint-me les portes cap al món de la imaginació i així va ser com vaig decidir-me a escriure. De cop i volta un dia vaig veure publicat a la web que d'algunes de les històries dels relataires en sortiria un llibre i aquest és el que tinc ara al meu costat RELATSENCATALA.COM V1.0

A la presentació del llibre vaig veure com molts dels relataires duien al seu darrera una cua de lletres que els seguien, altres les portaven en una bosseta, altres en una butxaca. Jo també duia les meves, se'm van posar entre els cabells.
Cada relataire les porta on vol però el què és segur és que tots rebem pessigolles de lletres ja sigui al matí, a la tarda o a la nit, pessigolles de lletres que ens empenyen a escriure.